Tota imatge explica una història

Víctor Alexandre

Publicat: el 15/des/23
Opinió| Columnes

Aquest mes de desembre, la Galeria Canals de Sant Cugat, amb mig segle d'història, ha celebrat els vint-i-sis anys de la seva entrada en el món virtual. Ho va fer el 1997 mitjançant una pàgina web que fou inaugurada pel conseller de Cultura d'aleshores, Joan Maria Pujals, i una exposició de Josep Grau-Garriga. Aquesta commemoració m'ha fet pensar en els canvis que les noves tecnologies han introduït en el món de les arts plàstiques aquests darrers anys. Que lluny que queden els temps en què l'única possibilitat d'accedir a l'obra d'un artista eren les exposicions i els museus. Ara l'accés és planetari i permanent les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l'any.

Recordo que a l'albada d'Internet, un amic m'explicava com n'havia quedat, d'impressionat, en descobrir que sense moure's de casa, simplement a través de l'ordinador, podia navegar per les sales de tots els grans museus del món i gaudir al detall de les joies que conserven i protegeixen. Avui dia els artistes contemporanis continuen fent exposicions, però el conjunt de la seva obra és al nostre abast a les pàgines web que porten el seu nom i no hi ha galeria que no tingui un lloc a la xarxa. És així com una persona resident a Tòquio pot veure i adquirir una obra pictòrica o escultòrica d'una galeria d'art de Sant Cugat sense ni tan sols alçar-se del llit o del sofà de casa.

Ignoro, tanmateix, si els anys de la Covid van fer estralls en aquest ram o si va ser justament Internet el que els va salvar. Amb tot, és ben cert que les arts plàstiques són un dels sectors que més acusen les èpoques de crisi econòmica. I és lògic, perquè quan la gent experimenta una minva dels seus recursos, la compra d'un quadre és percebuda com un luxe inabastable i totalment prescindible. El primer de tot és poder posar el plat a taula, això no ho discuteix ningú. Però hi ha períodes de la vida més satisfactoris en què la compra modesta d'una obra pictòrica seria possible i que tanmateix no es fa perquè no hi pensem.

Les festes de Nadal i Reis, per exemple, són dates en què tothom compra coses per regalar, coses que en comptadíssimes ocasions són quadres. Parlo de quadres de preu mínimament assequible, per descomptat. De llibres, per sort, sí que se'n regalen. Moltíssims. De quadres, poquíssims. És cert que el preu d'un llibre és força inferior al d'un quadre. Però s'explica perquè mentre el llibre és una reproducció entre milers d'idèntiques, un quadre és únic i aquell que ens ha enamorat no el posseeix ningú més al món. El que sí que tenen en comú un llibre i un quadre és que tots dos ens expliquen una història. Tots dos, ja sigui en una imatge plàstica o literària, ens narren una experiència, uns fragments de vida. És en aquest sentit que a través de la cançó de joventut "Every picture tells a story", Rod Stewart ens explicava les experiències que havia tingut viatjant pel món i les lliçons existencials que n'havia tret.

Mussorgski, a "Quadres d'una exposició", també ens parla d'imatges, però d'una altra manera. Per retre homenatge pòstum a un artista amic seu, Viktor Hartmann, Mussorgski va seleccionar alguns dels seus quadres i els va il·lustrar musicalment creant una suite meravellosa de la qual Maurice Ravel en faria després una versió orquestral que ha estat interpretada per totes les orquestres del món. Literatura, pintura, música... La lectura d'un llibre, la visió d'un quadre, l'audició d'una partitura són experiències sensorials úniques que ens interpel·len i que ens diuen que la història de l'art és la història de la humanitat.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista