La llengua i la realitat del país

Víctor Alexandre

Publicat: el 15/set/23
Opinió| Columnes

El mes d'agost passat, Cugat Mèdia va publicar una extensa i interessant entrevista a Xavier Vila, catedràtic de sociolingüística catalana a la Universitat de Barcelona i secretari de Política Lingüística de la Generalitat. El tema, naturalment, era l'estat de la llengua, que és alarmant, així com el supremacisme lingüístic de l'Estat espanyol, el factor de la immigració o l'assetjament dels tribunals a les escoles. Són temes, com veiem, que generen força debat social i sobre els quals en Xavier Vila hi diu la seva. En l'entrevista m'assabento que, segons un estudi, Sant Cugat és la ciutat de Catalunya que més entén el català. És a dir, que, vagis on vagis, difícilment et trobaràs amb un establiment la resposta del qual sigui: 'No le entiendo'.

Xavier Vila considera que el cas de Sant Cugat respon al fet de ser una ciutat que atreu gent amb bons nivells de formació. I és ben cert. És un factor important. Tanmateix, no crec que sigui determinant, ja que també hi veiem persones d'origen molt humil i amb escassa formació que parlen català amb normalitat. Diria que tot plegat és més aviat una qüestió d'utilitat personal, perquè, mentre el català pot ser necessari per trobar feina de cara al públic, difícilment te'l demana l'empresa privada per desenvolupar feines més qualificades. En aquest sentit, tenim el cas de l'Hospital de la Vall d'Hebron, ple de metges que no parlen català ni tan sols quan els entrevista un telenotícies de TV3. Metges, eh? No pas personal de neteja. És a dir, que no estem parlant de persones que han vingut a Catalunya en pastera, sinó de gent amb estudis que hi viu i que hi treballa i que no els dóna la gana de parlar la llengua del país. I, ves per on, aquests mateixos metges, per més anglès que sabessin, parlarien francès si treballessin en un hospital del Quebec. I, per descomptat, respondrien en francès en ser entrevistats per la televisió quebequesa.

El Consorci per la Normalització Lingüística fa una tasca immensa en l'ensenyament del català a persones nouvingudes, però són molts els alumnes que al cap de poc temps s'adonen que a Catalunya poden viure perfectament sense parlar català i que ho deixen córrer. No és pas culpa del Consorci, és clar. És la realitat del país.

Amb relació a l'entrevista, estic molt d'acord amb Xavier Vila quan diu que "l'estructura de l'Estat espanyol està pensada per afavorir el monolingüisme castellà i anar afeblint lentament, o ràpidament, la resta de llengües". Sens dubte. I els grans discursos ministerials sobre la riquesa lingüística són rotundament falsos, cínics i d'una hipocresia vergonyant. Et diuen que potser et deixaran parlar català al Congrés i, al mateix temps, te'l restringeixen a les escoles. A Sant Cugat, per exemple, hem recollit diverses queixes de persones que no han pogut parlar català a l'hora de renovar el seu DNI o passaport. No fa gaire, un matrimoni i els seus fills van ser expulsats a crits (sí, expulsats) de l'oficina de renovació del carrer Vallès per negar-se a "hablar en español".

La consciència del ciutadà és important, és vital, però és injust deixar-lo sol sense cap més empara que la seva consciència, els seus principis i la seva dignitat. I els catalans, més enllà de la Plataforma per la Llengua, no veuen que ningú els protegeixi d'aquestes i d'altres agressions que es produeixen cada dia a Catalunya en empreses, comerços, restaurants, ambulatoris, hospitals... La Plataforma per la Llengua fa una feina formidable, però és una ONG. Remarquem-ho: és una ONG. És a dir, una Organització No Governamental. ¿I on actuen les ONG, arreu del món? Doncs actuen allà on els governs no fan la feina que haurien de fer. Ara imaginem una Catalunya sense la Plataforma per la Llengua i sabrem quin govern tenim.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista