Creix la violència masclista o en som més conscients?

Víctor Alexandre

Publicat: el 2/des/22
Opinió| Columnes

Si ens haguéssim de guiar per una lectura superficial de les xifres sobre violència masclista que presenta el Servei d’Informació i Atenció a les Dones de Sant Cugat, que ens diuen que aquest 2022 s’han atès 138 dones per aquesta causa, 35 dones més que l’any 2021 i 70 més que el 2020, és obvi que convindríem que la violència masclista creix en aquest municipi. És la primera idea que et ve al cap quan compares les estadístiques i veus l’increment progressiu amb oscil·lacions segons la franja d’edat. La franja més castigada és la de les dones d’entre trenta a quaranta-cinc anys, seguida molt de prop per les d’entre quaranta-cinc i seixanta-quatre. Després vénen les joves, d’entre dinou i vint-i-nou, i les més grans, d’entre seixanta-sis i vuitanta.

Són xifres molt elevades, no hi ha dubte. Però una lectura menys emocional i més reflexiva d’aquestes xifres, tot i el seu dramatisme, potser ens hauria d’inclinar cap a l’optimisme. Vull dir que no podem oblidar que parlem sempre en termes de violència denunciada, és a dir, de casos tangibles i computats. Per tant, que aquesta violència –violència física, psicològica, laboral, familiar, econòmica...– sigui cada cop més denunciada no vol dir que estigui experimentant una recruada. Per entendre’ns, seria erroni concloure que hi ha més violència pel fet que n’augmenten les denúncies.

Potser el que ens diuen les xifres és que el que de debò ha crescut no és la violència masclista, sinó la consciència social contra ella. La cultura androcèntrica en què vivim havia invisibilitzat moltes formes de violència que ara no es toleren, havia invisibilitzat actituds, conductes o agressions que abans no eren percebudes com a violència i, consegüentment, no es denunciaven. La creença que els cops, la gelosia, el control... són proves d’amor encara forma part de la nostra cultura, encara hi ha milions d’homes que creuen que l’amor que diuen sentir per la seva dona els dóna dret a controlar les seves passes i a atonyinar-les en cas que pretenguin saltar-se l’ordre establert; i encara hi ha milions de dones que pateixen en silenci aquesta dominació convençudes que el maltractador, per damunt de tot, les estima.

Les denúncies, com dic, indiquen un augment de la consciència social envers aquesta mena de delictes. A més consciència social, més insubmissió, més fermesa, més denúncies. Això no vol dir que, feta aquesta anàlisi, hàgim de dormir a la palla. Naturalment que no. Cal reforçar encara més el Servei d’Atenció a les Dones –una única psicòloga i una ajudant són molt poca cosa a l’hora d’abordar en profunditat el doll de casos que es presenten– i cal fomentar la consciència social des de la infantesa i l’escola primària. Els col·legis que, com el Viaró, de l’Opus, separen les persones en funció del seu sexe, van en sentit contrari, conreen la cultura patriarcal, promouen la desigualtat i fomenten la creença que un noi i una noia no poden compartir uns estudis, una aula i encara menys una taula o una companyonia perquè tot el que facin o deixin de fer en aquesta vida estarà subjecte al fet de si tenen penis o vagina. Per això és tan important el foment de la consciència social, perquè és la millor eina per lluitar contra la discriminació i la inferiorització de les dones.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista