L'U d'Octubre a Sant Cugat

Víctor Alexandre

Publicat: el 7/oct/22
Opinió| Columnes

L'U d'Octubre, políticament parlant, va ser el dia més apassionant de la meva vida. Mai abans, en els darrers tres segles, Catalunya havia sortit al carrer en massa per segar les cadenes espanyoles. El referèndum d'independència de l'U d'Octubre va ser l'acte d'afirmació col·lectiva més impressionant que ha viscut Europa de manera pacífica i democràtica, fins al punt que tots els mitjans de comunicació del planeta, absolutament tots, estaven pendents del nostre país, admirats de la seva capacitat organitzativa, de la seva fermesa davant les amenaces de l'Estat i del ridícul espectacular que aquest estava fent en declarar-se del tot impotent per trobar una sola urna.

Jo vaig viure la jornada des d'un lloc estratègic i determinant i puc dir que mai no havia vist un sentiment de país tan immens, una joia general reflectida en les cares de la gent. En aquest sentit, el més emocionant va ser veure l'actitud entusiasta de les persones d'edat molt avançada i més especialment la d'aquelles que, tot i patir mobilitat reduïda, van voler sortir de casa per exercir el seu dret a votar per la llibertat de Catalunya. Les cues eren immenses, però en aquests casos tothom col·laborava perquè aquestes persones passessin al davant. Pel que fa als col·legis electorals, que eren 28 a tot el municipi -el meu lloc era la Casa de Cultura, plena a vessar-, mai els carrers de Sant Cugat havien acollit una multitud tan gegantina com la d'aquell dia. D'ençà de la mort d'en Franco, s'han celebrat a Sant Cugat moltíssimes jornades electorals, les municipals, les catalanes, les espanyoles, les europees, i mai les urnes no han tingut el poder de convocatòria que van tenir l'1 d'octubre de 2017.

Fou una gesta, certament. I dic gesta, perquè un dia que hauria d'haver estat només una festa, Espanya, amb la seva violència, el va convertir en una gesta, una gesta catalana. Mentre estats democràtics com el Canadà o el Regne Unit han permès que els referèndums d'independència del Quebec i d'Escòcia se celebressin amb absoluta normalitat, Espanya, amb l'agressivitat pròpia d'un Estat totalitari, va carregar a cops de porra contra la ciutadania a peu d'urna. Espanya acusava la ciutadania de Catalunya del delicte de votar. Del delicte de votar!

A Sant Cugat, però, estàvem molt ben organitzats i teníem controlats els accessos per assabentar-nos amb prou temps de l'arribada de les forces espanyoles en cas que aquesta es produís i actuar en conseqüència tot fent que les urnes desapareguessin per art d'encanteri. Va ser molt emocionant. Per això sap tan de greu que, posteriorment, la nostra classe política no estigués a l'alçada de la ciutadania i es fes enrere. El poble hi era i va fer el que havia de fer fins al final i quan va passar la torxa a les autoritats, aquestes es van espantar, com si no es creguessin el que havíem aconseguit, i no van correspondre.

Tot a la vida té conseqüències. Tot. Fem el que fem. I atès que això és inevitable, sempre és millor que les conseqüències s'esdevinguin pel fet d'haver arribat fins al final d'allò que ens proposàvem, que no pas per no haver gosat arribar-hi. Preu per preu, tota la vida sabates grosses.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista