Santi Sunyer

Víctor Alexandre

Publicat: el 6/mai/22
Opinió| Columnes

Vaig conèixer en Santi Sunyer als anys vuitanta a través del seu germà Ramon. En Ramon i jo treballàvem a Ràdio 4 -ell era el cap de la discoteca de l'emissora- i com que de seguida vam congeniar, perquè compartíem idees i maneres de veure la vida, va néixer una amistat que s'ha mantingut al llarg del temps, fins i tot després que, encara força joves, seguint el nostre propi camí, abandonéssim Ràdio 4 i comencéssim una nova etapa professional; en Ramon a la Biblioteca de Catalunya i jo com a escriptor. Va ser, però, en aquelles xerrades a l'emissora que en Ramon em va parlar d'en Santi. M'havia interessat sempre l'astrologia i em va explicar que tenia un germà astròleg. 'Ah, sí? El teu germà és astròleg? Ostres!'. 'Sí, és l'astròleg de la revista Lecturas', em va dir. Me'n va parlar molt bé, d'ell, i, és clar, el vaig voler conèixer. I després que això passés, he de dir que en Ramon va fer curt a l'hora de parlar-me bé del seu germà, perquè jo vaig quedar-ne encantat. Encantat de la seva personalitat, de la seva actitud davant les coses, de la seva desconnexió del món material, és a dir, del món dels negocis, de les picabaralles polítiques i de les petites misèries humanes, com ara les ambicions, les enveges, les gelosies... que tants conflictes provoquen i que sovint són fum.

Des d'aquell dia dels anys vuitanta, ja no vaig deixar de ser amic d'en Santi, fins al punt que després vaig conèixer el seu pare i la seva mare i, de retruc, és clar, els altres germans, la Montse, la Maria José i en Carles, i també les nétes Carla i Olga. D'aleshores ençà, em considero afortunat de ser un amic de la família Sunyer-Oller. Mentre pensava en aquest escrit, em preguntava: "Què és el que més destacaries, d'en Santi?" I de seguida m'ha vingut al cap aquesta paraula: humanitat. Sí, humanitat. La seva humanitat. En Santi era un ésser humà en el sentit més positiu, elogiós i lloable de la paraula. Era un ésser d'una puresa gairebé d'infant. De fet, en molts aspectes, era un infant que es mirava la vida amb els ulls esbatanats d'un infant. Com dient: "No entenc absolutament res". Era un home noble, sense cap odi al cos, un home receptiu als problemes dels altres. Això us ho puc assegurar, perquè molts dels homes i de les dones que li consultaven aspectes astrològics eren persones que estaven immerses en autèntics drames existencials i s'agafaven a ell a qualsevol hora del dia com si fos l'única persona del món que els pogués salvar. I en Santi sempre hi era. Sempre, sempre, sempre hi era.

Com dic, en Santi no era una persona corrent. En absolut. I això, penso jo, el feia sentir-se una mica desubicat en aquesta societat, com si hagués de contemporitzar amb una realitat quotidiana feta de neguits mercantilistes que escapava a la seva comprensió. L'hem perdut molt d'hora, en Santi, massa d'hora, perquè morir a 66 anys, deu dies abans de fer-ne 67, és morir massa d'hora. I més ara, que la vida s'ha allargat tant. Diria, això no obstant, que és molt probable que ell, consultant la seva carta astral, ja sabés que el llibre de la seva vida no tenia més pàgines, que ja no hi quedava lloc per escriure res més, i que, per tant, estigués esperant serenament aquest moment. Les persones som rellotges de sorra marcats per dos fets que escapen a la nostra voluntat, el principi i el final, però el mentrestant, l'enriquiment del mentrestant, l'escrivim nosaltres. En Santi ja ha escrit aquestes pàgines centrals, les pàgines del mig, i ha donat als altres el millor que tenia, que era ell mateix. Moltes gràcies, estimat Santi. Amic.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista