Potser, en llegir els noms de Shakespeare i Beckett, a algú li sobti que l'obra la representin dues actrius, en comptes de dos actors, però el gènere és irrellevant. No hi hem de veure dones, sinó persones. I també una immensa solitud. Aquesta solitud que és tan inherent a la condició humana i que, des del meu punt de vista, creix de manera inquietant en el segle XXI en la mesura que també ho fa el progrés tecnològic. En mig d'un mar de roba vella com a metàfora del passat associat al nostre destí, hi trobem dos éssers que, a través dels retrets que s'intercanvien, interpel·len indirectament l'espectador. Hi ha essència de "El rei Lear", i de "Els dos cavallers de Verona", i de "Tot esperant Godot", i de "Romeu i Julieta", i de..., però no es tracta de fer cap cursa per detectar-hi referents, això més aviat és contraproduent, sinó de deixar-se endur pel gavadal de qüestions que se'ns plantegen; incloses totes aquelles que tenen a veure amb el desistiment de responsabilitats, la lluita abandonada contra un poder tirànic o els ideals no reeixits.
Sí, la gent és igual a tot arreu. Per això l'obra, amb un recull d'aforismes, axiomes o preceptes formulats per impulsors i revolucionaris universals, ens ho recorda cap al final. I, en aquest sentit, els catalans tenim força motius per sentir-nos interpel·lats. La lucidesa de José Martí, líder de la independència de Cuba, ens ho recorda: "Poble que se sotmet, fineix". Lliçó per a tots els bessons del món.
VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.