Depèn de nosaltres, però fem veure que no

Víctor Alexandre

Publicat: el 10/set/21
Opinió| Columnes

Aquesta Diada Nacional de Catalunya no tindrà, com tampoc no la va tenir l'any passat, cap significació especial perquè el pes de la Covid-19 es fa sentir i hi ha moltes persones que tenen por de les grans concentracions humanes. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que el coronavirus ha estat un aliat de l'Estat espanyol a l'hora de desmobilitzar la gent. Cap moviment social es pot expressar lliurement quan els drets de reunió, concentració o manifestació topen frontalment amb raons sanitàries.

Però no s’ha de confondre aquesta circumstància amb cap rendició ni res per l’estil. De ganes que Catalunya es doni per vençuda, l’Estat espanyol en té moltes. Però ja s’hi pot posar fulles. Catalunya no s’ha rendit. La prova és que als partits nacionalistes espanyols no els surten els números al Parlament, on són minoria. Jo mateix, que sóc independentista des del bressol, no puc concebre un dia més feliç a la meva vida que el de la independència de Catalunya. En altres paraules, el que pensava abans de l’U d’Octubre ho continuo pensant ara.

Un altra cosa és que dintre de l’independentisme hi hagi un partit que, tot i continuar dient-se independentista, li tremolin les cames, acoti el cap, intenti desqualificar els qui no es rendeixen i hagi aparcat la independència fins, com a mínim, un parell de generacions. Només cal revisar la història per veure que en totes les èpoques i a tot arreu hi ha hagut gent que ha canviat el seu discurs com un mitjó i ha contemporitzat d’acord amb els seus interessos. Polítics catalans en definitiva, que on abans deien blanc ara diuen negre sense cap mena d’escrúpol tot esperant treure rendibilitat de la captivitat. S’entén, per tant, que no tinguin cap pressa a alliberar el seu poble. Tot al contrari, el més mínim moviment contestatari o qualsevol escrit, com ara aquest, els treu de polleguera i, si poguessin, en farien desaparèixer l’autor.

Això està passant a Catalunya i mantenir-ho en silenci no ens fa cap bé. Un mal no s’atura per més que l’ignoris. Conseqüentment, la política d’ignorar-lo equival a un suïcidi i denota una esborronadora manca d’intel·ligència i de coratge. Democràcia és 50+1. I si quan tens el 52%, com ara, et tremolen les cames, no hi ha dubte que quan tinguis el 53% demanaràs el 54%, i després el 55%, i després el 56%, i el 57%, i el 58%, i el 70%, i el 80%... Mai no en tindràs prou. Però ja no caldrà. No caldrà perquè ja hauràs fet tard. En tot aquest temps el teu repressor, imparable, t’haurà retallat i espoliat de tal manera que t’hauràs convertit en un xai inofensiu. No quedarà nació, només quatre províncies, definitivament espanyoles, de l’est peninsular ridículament cofoies d’oferir glòries a Espanya, com el País Valencià de Ximo Puig o les Balears de Francina Armengol.

La taula de diàleg és l’eina de Pedro Sánchez per alentir el Procés, això ho saben fins i tot els nadons. Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni estaquirot del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol, i desactivar l’independentisme conseqüent, que és aquell que sap que mai, mai, mai, en cap, cap, cap taula de diàleg, Espanya negociarà l’autodeterminació de Catalunya sense un mandat de les Nacions Unides. I a aquesta situació s’hi arriba no pas fent-se fotos i omplint-se el pap al costat de Pedro Sánchez i el Borbó, com fa Pere Aragonès, sinó desestabilitzant l’Estat espanyol. La resta és fugir d’estudi i pura comèdia.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista