Ara, les tanques a terra

Víctor Alexandre

Publicat: el 9/jul/21
Opinió| Columnes

Un retret habitual que la gent fa als grans mitjans de comunicació i que en alguns casos està ben fonamentat és que no se segueix fins al final el desenvolupament d'un fet sobre el qual s'havia informat. Es denuncia una falta, posem per cas, s'hi afegeix alguna dada més l'endemà o l'altre i, a partir d'aquí, tal dia farà un any. No és estrany, per tant, que molta gent es pregunti tot sovint: 'Com va acabar, allò?'

El dies 16 i 30 d'abril, sota el títol de "Ciclistes travessers" i "Destructors amb naturalitat", vaig dedicar aquesta columna al tema de l'incivisme de molts ciclistes que, per estalviar-se dos segons, només dos segons, circulaven sobre la gespa d'una zona enjardinada de la rambla del Celler, a tocar de la rotonda entre els carrers Sant Medir i Cèsar Martinell, malmetent-ne la gespa i ocasionant una clivella en el terreny que es va acabar convertint en un nou 'camí'. Finalment, l'Ajuntament hi va posar unes cintes per evitar-ne el pas de les bicicletes. Però es veu que les cintes no inspiraven cap mena de respecte als incívics i les trencaven. Per tal que això no passés, l'Ajuntament hi va posar vuit tanques separades per cintes que les unien, i també aquestes cintes van ser trencades de nou pels mateixos incívics. La solució, aleshores, va ser encadellar totes les tanques, l'una amb l'altra, per posar les coses més difícils als brètols.

Doncs bé, els brètols, els incívics, que experimenten un plaer morbós destruint el patrimoni públic, van trobar una solució: tirar a terra totes vuit tanques. L'Ajuntament les va posar dretes de nou l'endemà, però els incívics van tornar a separar-les. I és una història que continua, aquesta, ja que es va repetint en dies successius: tanques dretes, tanques a terra, tanques dretes, tanques a terra... Hi ha gent així d'incívica. Han transcorregut tres mesos des que es va protegir la zona i el tros malmès encara no ha aconseguit regenerar-se. És la distància que separa el poc que costa destruir i el molt que costa refer la destrucció.

Em pregunto, però, d'on surt aquest afany destructiu, aquest afany per malmetre allò que és patrimoni de la teva ciutat. Si aquests individus dediquessin els mateixos esforços a destruir, destrossar o malmetre els mobles, el terra o les parets de casa seva trigarien ben poc a viure sota un pont. No cal dir que no van faltar individus que em van dir de tot per haver escrit denunciant el seu incivisme. Però ho vaig trobar comprensible. La gent que embruta, que destrossa i que no vol que s'escrigui és, com deia l'Ovidi Montllor, la mateixa gent a qui no li agrada que es parli, que s'escrigui o que es pensi.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista