Un llibre encantador

Víctor Alexandre

Publicat: el 15/gen/21
Opinió| Columnes

Hi ha llibres que s'escriuen com un deure i que es llegeixen com un plaer, i aquest és el cas del llibre 'Antics oficis i feines a Sant Cugat del Vallès' (Cossetània Edicions, 2020), de Rogeli Pedró, perquè no és únicament un treball divulgatiu sobre un món que desapareix, o que en mols casos ja ha desaparegut, sinó que és també un treball d'amor antropològic per les formes de vida que ens han precedit i per l'esperit i la perseverança amb què els nostres avis, besavis o rebesavis afrontaven unes condicions de treball que ara ens semblen feixugues o insuportables. I, tanmateix, bona part dels negocis actuals són fruit d’aquell esperit. El llibre, per tant, és més que un homenatge a tota aquella gent, és també una lliçó de vida.

El llibre se centra en oficis i feines de Sant Cugat, però és obvi que no existien només en aquesta població i que els podríem trobar en molts altres llocs de Catalunya. És interessant remarcar que aquest Sant Cugat que avui té 93.000 habitants i gaudeix d'una imatge de ciutat verda, rica, intel·ligent, avançada, tecnològica, modèlica, idíl·lica... era, fa setanta anys, un poble de 7.000 habitants la major part dels quals vivia de la vinya i dels conreus. I el llibre, il·lustrat amb un gran nombre de fotografies, ens explica com era la vida i la feina dels boters, carreters, cistellers, campaners, pregoners, matalassers, esquiladors, esmolets, retratistes, serenos... acompanyant-ho sempre amb un apartat de dites i endevinalles relacionades amb cada ofici.

Jo he gaudit amb la lectura del text, perquè no és pas un simple recull d’oficis, és també una font de coneixements i una mostra de la saviesa popular. Per exemple, en una època com l'actual, tan dominada pel plàstic, ens diu: "El plàstic no deixa transpirar els productes i acaben podrint-se. Si deixes la roba bruta en un cove, respira i no fa tanta pudor ni es podreix”; també ens diu que antigament l'ofici de barber l'exercien els esclaus i que el costum de fer-la petar entre barber i clients ve de lluny: els romans aprofitaven l'avinentesa per "afaitar" verbalment els polítics. És clar que això també ho feien les bugaderes explicant els secrets de les dones casades i dels marits banyuts. D'aquí ve l'endevinalla: "En què s'assemblen una bugadera i un mosquit? Que tots dos piquen"".

El llibre de Rogeli Pedró ens mostra també l'evolució de la figura de la dona, que en altres temps tenia un caràcter merament maternal, domèstic o assistencial. Per això, quan venia l'esmolet eren les dones les que baixaven al carrer amb els ganivets. De fet, era així com les cridaven: "Noieeeees, l'esmoleeeeet; tisores i ganivets!". I quina era la cantarella del paraigüer? "Arreglo paraigües, paelles, cassoles i dones!'". Amb relació als pregoners, parem atenció en això: "Als Països Catalans, els pregoners llegien les crides en català fins a final del segle XVII. Amb la promulgació dels Decrets de Nova Planta (1707-1716) es van prohibir, però, malgrat tot, a les petites contrades seguien fent la seva feina".

Per sort, no sols queden encara alguns oficis d'aquell passat, també queden alguns establiments, com ara barberies, carnisseries o botigues de roba, gràcies al fet que els seus hereus han continuat la tradició familiar. Moltíssima gent s’hi reconeixerà. És un llibre encantador, francament. Permeteu-me que acabi amb dues endevinalles. Una de fàcil i l'altra no tant. A veure si us en sortiu. La primera: "Tinc buida la panxa, em lliguen amb cordes, sospiro i gemego si algú me les toca; puix n'hi ha que em toquen sense saber la nota". La segona: "Amb un líquid bo per beure i un altre per amanir es fa un instrument simpàtic, que fa goig de sentir".

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista