La llengua a casa nostra

Víctor Alexandre

Publicat: el 18/des/20
Opinió| Columnes

L'Ofercat és un instrument del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Generalitat de Catalunya, que permet conèixer la realitat sociolingüística dels establiments comercials del país i veure quina presència hi té el català com a llengua escrita (retolació identificativa i retolació informativa), llengua oral (llengua d'inici d'atenció al públic i llengua d'adequació) i pàgines web i Facebook (llengua d'inici i llengües disponibles). Recentment, l'Ofercat ha fet un estudi sobre la qüestió en deu municipis entre els quals hi ha Sant Cugat i el resultat convida a la reflexió.

L'Ofercat ha analitzat 500 establiments de la ciutat i ha comprovat que la presència de la nostra llengua és superior a la de sis dels deu municipis, és pràcticament la mateixa que la de Molins de Rei i està per sota de la de Manresa i Reus. Les mancances se centren especialment a Internet i en l'atenció oral. Pel que fa al compliment de la normativa, que estableix que la llengua que no hi pot faltar mai és el català, el 90% de la retolació és correcte. En canvi, la cosa empitjora ostensiblement en l'inici oral. Només un 54% ho fan en català, per bé que, si el client es manté en català, el 69% dels comerciants responen en català. El que no diu l'estudi és que són majoria els catalans que practiquen la submissió apresa i que se senten incapaços de mantenir-se en català tan bon punt els parlen en espanyol. La majoria canvia de llengua com si fossin a Madrid, Caracas, Montevideo, l'Havana o Buenos Aires.

L'article 32.1 de la Llei de Política Lingüística és clar en aquest sentit: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressen en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya".

Jo em mantinc sempre en català i he de dir que, en general, la majoria dels venedors que em parlen en espanyol com a llengua d'inici canvien a català o, si més no, m'entenen perfectament. Sí que és veritat que en algun lloc he tingut problemes, però molt esporàdicament. Recordo una granja local santcugatenca regentada per unes noies argentines que no sols incomplia la llei no retolant els continguts en català, sinó que ni tan sols m'entenia. Només em va entendre quan la persona que anava amb mi li ho va traduir. No em va agradar que ho fes, perquè havia detectat en la noia argentina un to de suficiència ofensiva, talment com si fos jo qui estigués obligat a parlar la seva llengua i no pas ella la meva. Francament, no m'imagino establint-me a l'Argentina sense parlar espanyol i atenent els meus clients exclusivament en català. Però bé, la ignorància i el desdeny són capaços de qualsevol cosa. Algú dirà: "Però el català, a l'Argentina, no és oficial". És clar, és clar, ja ho entenc. És a dir, que a Catalunya jo he de ser bilingüe perquè els monolingües puguin continuar essent monolingües.

Pel que fa a la retolació, llevat del nom propi del comerç, que pot ser en qualsevol llengua, hi ha establiments que vulneren al cent per cent l'article 32.3 de la Llei, que diu: "La senyalització i els cartells d'informació general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d'ésser redactats, almenys, en català". A Sant Cugat hi ha establiments que no respecten la llei. Podries fotografiar-ne tots els rètols i, vistos a posteriori, ningú no podria endevinar que aquella botiga és a Catalunya. Podria ser perfectament a Madrid, Quito, Bogotà, Managua o Tegucigalpa.

Una llei que no es fa complir, és una llei inexistent o, a tot estirar, una llei merament ornamental. Fa bonic, però és només perquè no sigui dit. Si Catalunya no respecta la llengua catalana, quin lloc del món l'ha de respectar? Si una llengua no té cap valor en la seva pròpia terra, en quin altre lloc l'ha de tenir. Fer desaparèixer una llengua és molt més difícil del que alguns voldrien, però és un procés molt ràpid quan és el propi país d'origen qui en prescindeix.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista