La preservació del Bar Catalunya

Víctor Alexandre

Publicat: el 25/set/20
Opinió| Columnes

Considero una magnífica notícia la decisió que ha pres l'Ajuntament de Sant Cugat, per unanimitat, de preservar el Bar Catalunya i el seu conjunt arquitectònic. Ja sabíem que hi havia un projecte privat d'edificabilitat en aquella parcel·la i temíem que això comportés la destrucció d'un referent social de la ciutat, com és el bar esmentat de la plaça de Lluís Millet, just al davant de l'estació dels catalans, des del 1936, immortalitzat pel seu encant en quadres meravellosos de Rudolf Häsler, el 1988, d'Adolf Priante, el 2004, i de Joan Martí, el 2006.

El món del totxo, que és depredador per naturalesa (recordem, en aquest sentit, l'amenaça dels tentacles de Núñez i Navarro en altres zones del municipi), no té més referent que els diners i, si les lleis i la sensibilitat local no el frenessin, aviat no quedarien boscos al planeta. Jo, personalment, sempre he lamentat la indiferència amb què Catalunya, especialment Barcelona, ha deixat morir establiments emblemàtics sota el pes de les excavadores per fer-hi, en el seu lloc, edificis anodins i mancats de personalitat. Aquests establiments constitueixen un patrimoni únic de les ciutats, i tots els ajuntaments del món tenen el deure de preservar-los perquè són justament allò que singularitza i dóna entitat a cada municipi i a cada país.

França sempre ha tingut en compte aquests valors molt més que nosaltres. A París, els establiments barcelonins Cova del Drac, Zeleste o Llibreria Ona, o la terrassenca Jazz-Cava no haurien desaparegut mai del carrer de Tuset, del carrer de l'Argenteria, de la Gran Via o del carrer de Sant Quirze, respectivament. Deixar tancar llocs tan estimats com aquests, entre molts altres, que formen part de la memòria col·lectiva d'un país o d'una ciutat és un acte de desídia inadmissible. No s'hi val a dir que es van traslladar a altres barris tot mantenint-ne el nom. No s'hi val, per la senzilla raó que l'entitat d'un referent social no la dóna només el nom, sinó les vivències que s'han produït entre les seves parets, vivències indestriables dels esdeveniments polítics d'èpoques determinades. La plaça del Diamant, per exemple, visitada per moltíssims lectors de Mercè Rodoreda en altres llengües, seria un patrimoni protegit a París. A Barcelona fa pena.

Una de les excuses més suades és que preservar els establiments emblemàtics costa molts diners. Gran error. Error de plantejament. Els diners destinats a la cultura no poden ser mai considerats 'costos'. Els diners destinats a la cultura són sempre una inversió, una inversió que tota col·lectivitat cultivada té el deure de fer. A més, és mentida que la preservació del patrimoni no doni diners. París ingressa milions d'euros al cap de l'any gràcies a persones que volen asseure's al Café de Flore o a Les Deux Magots no únicament per prendre-s'hi un cafè, sinó per fer-ho en el mateix lloc on ho feien Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Picasso, Camus, Cioran, Hemingway o Joyce. I no sols això, també són moltes les novel·les que en parlen. Jo mateix ho vaig fer a 'Els amants de la rambla del Celler'.

Què li queda a una ciutat, si es ven la seva identitat? Que li queda a una ciutat, quan tots aquells establiments que li donaven personalitat han cedit el seu lloc a les franquícies? Qui vol visitar una ciutat amb carrers farcits de botigues exactament iguals a Berlín, Liverpool, Brussel·les o Istambul? No fa gaire, Paul McCartney va fer una petita gira casolana per tocar mig d'incògnit en llocs on ho havia fet molts anys enrere amb els Beatles. La gent, en reconèixer-lo a l'escenari, explotava d'alegria. A Barcelona ho hauria tingut difícil, molt difícil. Preservar el Bar Catalunya, és una molt bona decisió.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista