La música també és víctima de l’espoliació

Víctor Alexandre

Publicat: el 26/jun/20
Opinió| Columnes

El violinista Gerard Claret i la flautista Patrícia de No han explicat la raó de ser del Manifest per la Música Clàssica a Sant Cugat, publicat aquests dies, però al darrere, a més de músics, hi ha altres professionals del sector, com ara compositors, intèrprets, orquestres, sales de concert, festivals, concursos, lutiers, tècnics, etc. Els intèrprets musicals, com els actors i les actrius en teatre o cinema, només són la part més visible d’una tasca de creació col·lectiva, i el Manifest, empès per la crisi provocada per la COVID-19, reivindica que sense suport de les institucions i dels patrocinadors tot l’edifici de la música clàssica a Catalunya s’esfondra.

Parem atenció en aquests cinc fragments que he retallat del Manifest i que em semblen encertadíssims:

1) ‘La música clàssica no és ni pot ser només entreteniment, és cultura. La cultura és l’ADN d’una societat i té el poder de transformació social i progrés indispensable per a l’avenç d’una societat més empàtica, inclusiva, lliure i equilibrada. Així s’entén en països com Alemanya, Dinamarca, Suècia, França i d’altres que han declarat l’art i la cultura un bé de primera necessitat i un tema d’Estat.’

2) ‘Si parlem en termes econòmics, cal fer saber que el sector cultural suposa un impacte directe del 3,5% del PIB, cosa que contrasta amb el 0,65% que hi destina el pressupost actual de la Generalitat. Per això, més enllà de les solucions puntuals i circumstancials, ens unim a la reivindicació d’Actua Cultura per a exigir un canvi de paradigma de la Generalitat que representi un increment del pressupost del 0,65% actual ?ns a un 2%.’

3) ‘El carisma de l’artista i l’escalfor dels focus sovint poden amagar la precarietat que subsisteix en la realitat de la professió.’

4) ‘La situació actual posa en entredit la continuïtat i la viabilitat de molts projectes, i també la subsistència de molts professionals autònoms i treballadors per activitat econòmica, que són majoria en el sector. En definitiva, això suposa el risc real que la música en directe vagi desapareixent dels escenaris.’

5) ‘L’any 2016 l’Ajuntament [de Sant Cugat] va aprovar per unanimitat el Pla Director de la Música Clàssica com a eina que permet el replantejament i la millora de l’estructura i del funcionament del nostre sector. Un pla que ha quedat sense efecte pràctic per manca de dotació econòmica en el pressupost públic.’

Doncs bé, sembla evident que calen mesures urgents perquè tot allò que s’ha construït amb tant d’esforç, malgrat la immensa precarietat del sector, no se’n vagi en orris. Però les mesures urgents, més enllà de les dels ajuntaments en defensa del patrimoni cultural de la vila o de la ciutat, haurien de venir pressupostàriament de l’Estat espanyol, perquè com diu el Manifest, la cultura és ‘un tema d’Estat’.

Tenim tendència a comparar els pressupostos culturals de Catalunya amb els d’altres estats europeus i, és clar, la comparança fa pena. Pena! Però per què fa pena? Doncs perquè hi ha un error de base, i ara no parlo del Manifest, si no en general i en tots els àmbits, hi ha un error bàsic que és que Catalunya, a diferència de França, Alemanya, Suècia o Dinamarca no és un Estat. No és un Estat. I si no ets un Estat, i a més a més, els recursos que generes no te’ls quedes tu, sinó que te’ls espolia un Estat, tot el que facis de bo serà gairebé un miracle. Espanya, França, Alemanya, etc., no són únicament estats, són territoris del món no espoliats. Espanya no és espoliada per França, França no és espoliada per Suècia, Dinamarca no és espoliada per Alemanya... Catalunya sí que és espoliada per Espanya per valor de 16.000 milions d’euros anuals, una quantitat equivalent a alguns dels rescats internacionals que es van haver de fer en la crisi anterior. En altres paraules: Catalunya, tota sola, podria haver finançat el rescat de Portugal, Grècia o Irlanda entre quatre i set anys.

És obvi, doncs, que el sector de la música clàssica necessita un suport urgent, naturalment que sí!, i també el necessiten les arts plàstiques, la literatura, el teatre, el cinema... No podem viure sense l’aliment espiritual que ens aporten tots aquests camps d’expressió artística. Però per poder salvar-los, per poder homologar-los pressupostàriament amb estats com França, Alemanya, Suècia, etc., necessitem ser un Estat. Una Catalunya sense Estat està condemnada a gestionar engrunes, engrunes sanitàries, engrunes educacionals, engrunes culturals... I això, amics, no depèn de ningú més que de nosaltres. Només de nosaltres. Repeteixo: només de nosaltres. Aquesta realitat, tanmateix, no ens eximeix del deure de signar el Manifest. Jo ja ho he fet.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista