El confinament, una ratera matrimonial?

Víctor Alexandre

Publicat: el 19/jun/20
Opinió| Columnes

Jo, personalment, no tinc una opinió negativa sobre els efectes del confinament que hem viscut durant dos mesos i mig. Hi he vist aspectes negatius, és clar. La causa que l'ha motivat no cal dir que és terrible. Però també n'hi he vist de positius. D'entrada, de les conseqüències del confinament no se'n pot parlar de manera generalitzada, perquè les circumstàncies personals són determinants en aquest sentit. El confinament ha tingut molt poca incidència en la vida de les persones que treballen habitualment a casa, per exemple, i n'ha tingut molta en les que van tot el dia amunt i avall. Tampoc no és igual si a la casa hi ha infants que si no n'hi ha o si la relació familiar és bona o és dolenta.

Deixant de banda les situacions de violència masclista, és a dir, les més dramàtiques i de les quals ja n’he parlat sovint aquí mateix, i centrant-nos en els cas de les parelles ‘normals’, si se’m permet l’expressió, el confinament ha estat una prova de foc del tot inèdita en les seves vides que pot haver enfortit la relació o abocar-la a la separació. En alguns casos, d’immediat, en d’altres, a curt termini.

L’experiència de conviure dues persones les 24 hores del dia durant dos mesos i mig va molt més enllà dels experiments científics que s’han fet en aquesta matèria. Si parelles, famílies, amistats, etc., poden saltar pels aires al cap de vuit dies de romandre tancats entre quatre parets, imaginem-ne l’efecte en un tancament de 75 dies. Per fer-nos una idea del que significa, n’hi ha prou que pensem en la importància que té saber triar bé les persones a l’hora de viatjar de vacances. Al principi tot són somriures, però quan algú té predilecció pels museus o l’arquitectura i els altres pel mar o la muntanya, malament rai. I això només durant una setmana, tenint cadascú cambra pròpia a l’hotel, hores pròpies per escampar la boira a títol individual i contacte divers amb altra gent. Com s’ho farien si, en lloc de 8 dies, en fossin 75 tancats en un pis sense veure més cares que les seves?

El que dic no té res de científic, és només una reflexió personal, però diria que la clau del confinament rau en el fet que no permet maquillar la realitat. En un dia normal, les parelles entren i surten de casa, treballen fora, dinen fora, tracten amb moltes persones, tenen vivències, etc.; en un període de confinament, en canvi, tot això desapareix i els dos membres de la parella es veuen impedits d’interactuar amb ningú més i de gaudir d’un espai de respiració individual que no sigui la cambra de bany. Sí, és clar, es poden tancar unes hores o una estona en una habitació per treballar, però ja ens entenem, oi?

Sóc conscient que la comparança que ara faré és un xic peregrina, però permeteu-me que la faci: beure moderadament en moments determinats pot ser molt agradable i estimulant; estar un període curt tancat a casa per tal de culminar un objectiu específic que requereixi concentració, pot ser molt efectiu i satisfactori. Tanmateix, aquestes dues coses fetes amb desmesura, tenen efectes directes en el nostre cos, en la nostra ment i en el nostre comportament. Quan els efectes són negatius, la tendència és culpar-ne l’alcohol o el confinament: ‘Anava begut i no sabia el que em feia’, ‘Duia tant de temps confinat que els nervis se’m menjaven i vaig clavar puntades de peu a la meva dona’. Romanços! Ni l’alcohol ni el confinament tenen cap culpa que aquell individu sigui violent. L’alcohol o el confinament no han fet res més que treure a la llum allò que ja duia a dins. Altrament, tota la gent en estat etílic o en estat de confinament seria violenta.

Per la mateixa raó, el confinament tampoc no ha estat la causa de cap separació matrimonial. Allò que de debò ha fet el confinament ha estat mostrar el substrat de divergències que ja existia en la parella amb anterioritat així com l’allunyament sentimental que s’havia produït entre ells i que la por a agafar el bou per les banyes i per les distraccions del dia a dia mantenien ocult. Una convivència tan intensa i sense treva durant dos mesos i mig no admet bou per bèstia grossa i, tard o d’hora, la veritat acaba sobreeixint. En aquests casos, el confinament ha estat una ratera matrimonial. Però pensem també en els moltíssims matrimonis que han superat la prova sense problemes. En aquest cas, el confinament, ha estat per a ells un test de resultat excel·lent que els ha confirmat que quan van decidir viure junts no anaven errats. Aquests, doncs, seguiran endavant, i els altres... els altres començaran una nova vida. Però què passa amb els que són al mig? Què passa amb els que la fi del confinament els ha deixat un mar de dubtes? El temps els ho dirà.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista