La lliçó del coronavirus

Víctor Alexandre

Publicat: el 8/mai/20
Opinió| Columnes

Una de les preguntes que més sovintegen aquests dies és si el coronavirus tindrà alguna incidència en el futur. És a dir, si serà una lliçó que farà que replantegem la nostra manera de viure, com ho fa, per exemple, la persona que ha superat una malaltia greu, o si repetirem els mateixos errors i tornarem a caure presoners de l'engranatge, talment com peces d'una moderna forma d'esclavatge amb individus robotitzats com el Charlot de 'Temps moderns': esclaus de la feina, esclaus del temps, esclaus del cotxe, esclaus del mòbil, esclaus, esclaus, esclaus...

Vull pensar que serem prou intel·ligents per prendre consciència de la velocitat amb què es pot esvair la vida més activa i frenètica, i que sabrem reservar-nos temps per a nosaltres mateixos i esbrinar qui som de debò. No la imatge que n'oferim, sinó l'ésser que som en realitat. Tanmateix, en sóc escèptic. Només cal veure l'abisme que hi ha entre creixement tecnològic i creixement espiritual. Destinem milers de milions a fabricar armament i aixecar fronteres que barrin el pas a la gent que demana refugi i no ens fa res que la gent mori a grapats mentre sigui lluny. Els morts de proximitat ja són una altra cosa. Quan els qui moren són dels nostres, com passa amb el coronavirus, la cosa canvia. Ja sabem que la vida d'un europeu val cent vegades més que la d'un refugiat sirià o d'un afamat de Somàlia. Què dic, cent! Mil vegades més!

Sóc escèptic, també, ja que n'hi ha hagut prou amb una flexibilització de les normes de confinament perquè milers de persones (poques, per sort, a Sant Cugat), exhibint la seva inconsciència, saltessin el primer dia a omplir passeigs i parcs sense mascaretes i ben a prop els uns dels altres, talment com si el bon temps foragités el virus. És la vella arrogància humana, que frisa no pas per fer un replantejament del seu sistema de vida, tan depredador amb el medi ambient, sinó que s'entesta a fer passar el clau per la cabota sense adonar-se que els virus i les pandèmies no són cap casualitat. Hi ha una causalitat humana, una causalitat que té a veure amb la pèrdua de la biodiversitat del planeta. Ens carreguem espècies sense adonar-nos que això ens comportarà més patògens. Hem trencat l'ecosistema, hem trencat l'equilibri i la conseqüència d'això és que vindran més virus i vindran més pandèmies amb milers d'infectats i milers de morts. Però tranquils, no passa res. L'important és créixer.

Si aquest és el món que volem, és que no en som dignes, francament. Els humans no som els amos del planeta, som un element més de la vida que l'habita. La destrucció d'aquesta vida en nom del creixement econòmic constitueix un suïcidi i, per tant, cal ser ben ruc per fer com si sentíssim ploure i continuar indiferents. No hi ha saviesa, en aquest comportament; hi ha estupidesa, i la imatge que més ens defineix és la de l'actor Slim Pickens cavalcant com un cowboy sobre un cap nuclear al final d'aquella corrosiva reflexió cinematogràfica de Stanley Kubrick. Era una metàfora de nosaltres mateixos.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista