Viure sense tu, Montse

Víctor Alexandre

Publicat: el 17/abr/20
Opinió| Columnes

Hi ha textos que no voldria escriure mai per res del món. Aquest d'avui, malauradament, n'és un. No hauria volgut escriure'l perquè això significaria que ara mateix la meva estimada amiga Montse Solà i Esteve seria viva, el coronavirus no l’hauria afectada i estaria voltant per Sant Cugat en la seva cadira de rodes, somrient a tothom, aturant-se a xerrar amb tothom i encomanant la seva humanitat a tothom.

La Montse no era només una persona molt coneguda a la ciutat, la Montse era també una persona molt volguda, perquè la gran causa de la seva vida era fer costat a la gent amb dificultats físiques, ajudar les persones en risc d'exclusió social, reivindicar el respecte per la dignitat de la gent més humil... La Montse tenia tots aquests valors i, naturalment, molts més.

La meva amistat amb la Montse era una amistat de 40 anys, dels temps en què ella, encara soltera, vivia a Mira-sol. Ens va presentar la Maria Antònia Casajuana, a Sant Cugat, i ja mai no vam deixar de ser amics, amics íntims, amics sincers, amics dels que s'ho expliquen tot amb franquesa. Però es dóna la circumstància, a més, que la Montse, a banda dels valors humans que he descrit, tenia també el do de la bellesa física. Era una noia rossa preciosa, realment preciosa, amb molt d'èxit entre els homes. En aquell moment res no feia sospitar que, al cap d'uns anys, tota aquella bellesa seria agredida sense pietat per un seguit de problemes de salut que li afectarien les ossos i les articulacions fins a condemnar-la, després de diverses operacions, a moure's en cadira de rodes. No estava pas paralítica de cintura en avall, de fet, era autònoma i podia caminar petites distàncies amb l'ajut d'un bastó, però era fràgil com una copa de cristall; qualsevol cop, per petit que fos, la podia trencar. I com que sempre plou sobre mullat, un dia, ja fa uns quants anys, quan encara caminava, la va atropellar un cotxe a tocar de la Unió Santcugatenca i li va deixar seqüeles de llarga durada.

La Montse va ser molt maltractada per la vida, va patir en el seu cos una allau despietada de mals que haurien esfondrat moltes persones o les haurien empès a plegar de viure; ella, en canvi, mai no va defallir. Se li havia entristit una mica la mirada, és cert, perquè la processó anava per dins, però el somriure ho arreglava. El seu afany per saber, el seu afany per aprendre coses noves, essencialment de salut física, mental i espiritual, la duien a tota mena d'actes culturals. Li agradava escoltar i prendre notes en xerrades, conferències, presentacions de llibres... Justament va voler una cadira de rodes amb motoret per poder atendre els seus anhels sense haver de dependre d'algú.

Del seu matrimoni, un matrimoni de molt curta durada, en va sorgir el primer dels dos grans regals que la vida, potser per compensar un destí tan advers, li tenia reservats. Aquest primer regal va ser la seva filla, la Sol. La Sol va ser el gran amor de la vida de la Montse. Sempre en parlàvem, quan ens vèiem. La Montse no va ser mai una mare dominant, absorbent, autoritària. En absolut. Tot al contrari, era una mare confident, comprensiva i amiga de la seva filla, i també, és clar, patidora. Sobretot quan la tenia a Austràlia. Però sé que també estava orgullosa de la Sol, li agradava que hagués heretat el seu caràcter inquiet, liberal i independent. La Sol, per tant, ha sofert una doble pèrdua: ha perdut la mare, però també ha perdut la seva millor amiga.

L'altre gran regal que la vida va fer a la Montse, va arribar una mica més tard i va ser l'Albert. L'Albert va iniciar la seva relació amb la Montse quan la salut d'ella encara era bona i junts van poder gaudir d’un temps de plenitud. Però quan la degeneració dels ossos es va fer present, l’Albert va continuar al seu costat. Altres homes, en el seu cas, potser acovardits, potser espantats, potser superats per les circumstàncies o senzillament delerosos de defugir el panorama que se'ls venia a sobre, haurien marxat i l'haurien abandonada. L'Albert no ho va fer, l'Albert va romandre sempre allà, i quan dic sempre vull dir fins al final. Això té molt de valor, moltíssim.

La mort de la Montse, talment com si el destí no n’hagués tingut prou, encara li tenia reservada una altra clatellada: la mort en solitud en ple confinament, la mort sense poder tenir al seu costat les persones que estimava i que l’estimaven. Això ha estat molt dur. El destí ha estat molt cruel amb ella. La Montse no s’ho mereixia. Permeteu-me que ho repeteixi: la Montse no s’ho mereixia.

El 28 de març passat, quan la Montse era a l'Hospital del Mar, l’Albert em deia que els anticossos generats li feien més mal que el mateix virus, és a dir, que li afectaven el nou ronyó i que li estaven fent un tractament per eliminar-los; i el dia 30 em deia: 'La Montse està lluitant..., li donen oxigen. És molt lluitadora, se'n sortirà, està en bones mans'. Certament, estava en bones mans. L’equip sanitari la coneixia, sabia que era una lluitadora, una dona fràgil de cos però admirablement forta de ment, una dona que havia superat totes les proves del destí i que també volia superar aquesta. I els últims dies, quan ja no tenia forces per lluitar, va ser l’equip sanitari qui ho va fer per ella. Em consta que van lluitar per salvar-li la vida fins el darrer moment, fins a la tarda del 3 d'abril. Però sabem prou bé que hores i dies d'esforços titànics es poden esvair en un sol segon, i, en aquell segon, ells van perdre la seva impagable i meravellosa lluita i nosaltres vam perdre la Montse per sempre.

No me'n sé avenir, estimada Montse, que tu, que vas ser un model de superació personal i que vas guanyar més batalles a la mort que Alexandre el Gran, no en sortissis victoriosa també aquesta vegada. Estava completament segur que te'n sortiries. Em tenies així, de ben acostumat, punyetera. Per això ara m’obligues a prendre't com a exemple, i, de la mateixa manera que tu vas haver d'aprendre a viure amb les teves mancances, jo hauré d’aprendre a viure sense tu. Aprendre a viure sense aquella persona que estimem és també una de les lliçons que a tots ens té reservada la vida. Recull, si us plau, aquest petó dolç que ara mateix s’està obrint camí cap al cel, l’únic lloc on puc imaginar-te.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista