Tres Tombs i animalisme

Víctor Alexandre

Publicat: el 24/gen/20
Opinió| Columnes

Ara fa uns dies, es va revifar a Sant Cugat el debat anual sobre la celebració de la rua dels Tres Tombs amb la consegüent desfilada de cavalls amb carros i carrosses dels temps en què aquest municipi era una zona absolutament rural. Es tracta d'una tradició molt antiga que abans es feia sense cap normativa que la regulés i en la qual els cavalls i els rucs arrossegaven càrregues de tota mena. Ara, per sort, hi ha molta més consciència dels drets dels animals i la normativa és molt més severa. Insuficient, sens dubte, però molt més severa.

Els organitzadors dels Tres Tombs, és a dir la Comissió de Festes de Sant Antoni Abat, al·leguen que segueixen la normativa fil per randa i que les càrregues que es veuen en els carros són de simulació, és a dir, només porten palla, i els cavalls, els rucs i els ponis estan sota control permanent de veterinaris. La Plataforma Animalista Sant Cugat, per la seva banda, dissenteix perquè considera que la circulació de les bèsties per carrers asfaltats pot provocar una sobrecàrrega en el sistema ossi i lesions en els tendons, a banda del perill d'estrès causat per l'excés de gent així com l'ús de certes brides i altres elements contraproduents.

Jo penso que parlant la gent s'entén i que es poden conciliar ambdues posicions sense necessitat de suprimir la festa. L'argument de la tradició no és un bon argument, perquè l'antiguitat d'una activitat determinada no faculta per continuar exercint-la si vulnera drets o lleis. En aquest cas, apel·lar als anys (i ara no parlo en concret dels Tres Tombs) l'únic que demostraria serien els anys d'impunitat de què ha gaudit. Tanmateix, la rua dels Tres Tombs estaria a la cua de les qüestions a revisar si tenim en compte les condicions criminals, i ho dic amb totes les lletres, criminals, en què viuen molts dels animals que formen part del nostre sistema alimentari. Estic parlant, per exemple, de les gallines ponedores tancades tota la vida en gàbies de la mida d'un full, sense possibilitat de moure les ales i sense bec, perquè es tornen boges i se'l mosseguen entre elles, o dels porcs castrats, mutilats i tancats en espais de vuitanta centímetres on, enfollits, es mengen la seva pròpia femta.

Ni que fos per egoisme, hauríem de reflexionar sobre si menjar-nos aquestes pobres bèsties és gaire bo per a la nostra salut. Aquest comportament tan insensible i cruel dels humans amb les bèsties clama al cel i caldria que les entitats animalistes forcessin TV3 a emetre un '30 Minuts' que posi les seves càmeres en aquests inferns animals i mostri, a desgrat dels explotadors, tota aquesta realitat amagada. Els Tres Tombs, comparat amb això, és un joc d'infants. És cert que totes les reivindicacions són compatibles i que una cosa no exclou l'altra, però hi ha d'haver un ordre de prioritats en la canalització d'energies. Altrament podria semblar que fem el mateix que aquelles persones que es prenen un cafè amb sacarina després d'haver-se cruspit un bon tall de pastís.

Jo no sóc partidari de suprimir els Tres Tombs, penso que es pot arribar a un punt d'entesa amb aportacions documentades de les parts implicades. Aquesta rua ens recorda que durant mil·lennis l'ésser humà s'ha servit de les bèsties en benefici propi i que només n'ha prescindit en aquells casos en que la tecnologia l'ha fornit de mitjans més ràpids i eficients. Els animals no són una joguina dels humans, tenen vida pròpia i tenen drets, i els humans, si veritablement ho som, els hem de respectar. Diria que, si la rua segueix una normativa estricta, els cavalls i els rucs, sempre limitats de camp per córrer, no faran fàstics a l'oportunitat de sortir a passejar i estirar les cames. La resta és senzill: no fem als animals allò que no voldríem que se'ns fes a nosaltres.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista