La crisi del comerç local

Víctor Alexandre

Publicat: el 13/set/19
Opinió| Columnes

El comerç local de Sant Cugat viu una situació molt crítica arran d'un seguit de factors que el posen contra les cordes i que l'aboquen a abaixar la persiana. Hom pot adduir que s'ha produït un canvi en els nostres hàbits de consum i que això, lògicament, s'ha de notar. Ha passat a la història l'hàbit de les nostres mares o àvies, que, de dilluns a dissabte, feien la compra del dia a les botigues del barri. Qui ho fa, això, ara mateix? En el millor dels casos, en matèria de menjar, la compra grossa es fa un cop a la setmana i no pas en establiments de proximitat, sinó en supermercats o hipermercats.

Aquestes evidències, tanmateix, només són una de les moltíssimes arestes que té la qüestió. Un estudi en profunditat ens parlaria del paper determinant que ha tingut la incorporació de la dona al treball exterior, ja que era ella qui en el 99% dels casos feia la compra diària, cuinava, fregava, rentava, planxava... D'altra banda, hi ha el tema del pes. És obvi que comprar per a tota la setmana o per a tot el mes implica l'ús del vehicle privat, i això els hipermercats i els centres comercials ho posen fàcil amb els seus aparcaments. En el centre de la ciutat, és clar, ja és impossible aparcar davant de la fleca, la fruiteria, la carnisseria, la merceria, la ferreteria... i són molts els qui opten pel sistema de carregar un carro i fer-lo servir de transmissor entre els prestatges del súper i el cotxe. Una mesura favorable podria ser l'aparcament gratuït per als clients en possessió d'una targeta fidelitzadora, però no sé fins a quin punt tindria prou força per capgirar les actuals dinàmiques de compra.

Malauradament, si hem decidit que és a l'engròs com ens agrada consumir i deixem el petit comerç només per a les coses puntuals és obvi que l'estem condemnant a la desaparició. Amb aquesta mena de vendes no n'hi ha prou per pagar el lloguer, el personal, els serveis, les taxes, etc. Això fa que només aquells que són propietaris de l'establiment puguin resistir. Tot i així, els propietaris també es fan grans, i, si no hi ha familiars que n'agafin el relleu, el negoci plega, la qual cosa omple els eixos comercials de franquícies que uniformitzen les ciutats i les despersonalitzen. I si hi afegim que tant els noms de les botigues com els rètols complementaris estan en anglès, ja podem plegar. La llengua, quan anem pel món, és una de les poques coses que ens permet saber que som a Lió, a Lisboa, a Nàpols o a Viena malgrat estar envoltats de les mateixes franquícies que a Sant Cugat. Però si també l'esborrem, si també esborrem el català, el francès, el portuguès, l'italià o l'alemany és que hem perdut l'autoestima i ja no sabem qui som.

Caldrà que els comerciants facin sentir la seva veu, perquè d'entre els establiments adherits a Sant Cugat Comerç, setze van desaparèixer l'any 2018 i tot fa preveure que el 2019 també ens donarà una xifra alarmant. Els europeus, en general, i els santcugatencs, en particular, hauríem de deixar de fer seguidisme del sistema de vida nord-americà i intentar seduir el consumidor amb propostes i ofertes més d'acord amb els nostres valors i manera d'entendre el món. Sant Cugat és un municipi vallesà, no un municipi californià.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista