Les eleccions espanyoles a Sant Cugat

Víctor Alexandre

Publicat: el 3/mai/19
Opinió| Columnes

Les eleccions espanyoles del 28-A ja són història i ara, gairebé sense pausa, comença la cursa de les eleccions municipals i europees, cosa que paralitza la gestió del resultat de les primeres fins que els partits coneguin el resultat de les segones. Els pactes postelectorals dels partits a l’Estat espanyol, per tant, estaran condicionats pel paper que la ciutadania els atorgui als municipis. De moment, pel que fa a les eleccions espanyoles, el resultat a Sant Cugat ens diu coses força interessants.

D’entrada, la participació, amb un 84,24%, és a dir, amb 51.620 votants dels 61.279 que podien fer-ho, és esplèndida. Han votat 8.273 persones més que l’any 2016. No hem arribat al 87,23% que vam aconseguir en les eleccions catalanes del 2017, però hem superat, per aquest ordre, la participació a l’Estat espanyol, a Catalunya i a Barcelona. I també hem superat les poblacions veïnes de Rubí i Cerdanyola.

Un altra informació que ens dóna el resultat és la derrota espectacular de la ultradreta nacionalista espanyola formada per Ciudadanos, PP i Vox, que, amb tots tres junts, tan sols ha esgarrapat poc més de deu mil vots. Contesa electoral darrere contesa electoral, Sant Cugat continua deixant en fora de joc els partits supremacistes i dient-los que la seva ideologia totalitària és aliena a la cultura democràtica del nostre municipi.

Finalment, al capdavant, hi trobem Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, és a dir, una victòria contundent de l’independentisme; i encara més contundent si hi sumem els vots favorables al dret a decidir. Sant Cugat, com el conjunt del país, vol decidir el futur nacional de Catalunya, i els partits que s’hi oposen tot brandant una Constitució que va ser tutelada pel feixisme han estat manifestament derrotats. No és estrany que empresonin els polítics que posen les urnes al servei de la ciutadania i que apallissin la gent que vol omplir-les de vots. La famosa frase ‘los referèndums los carga el diablo’, defineix perfectament el seu pensament. Presentar el dissident com a ‘diablo’, donant-li un rostre malèfic, és el que han fet totes les dictadures al llarg de la història. Els ha servit per fer molt de mal, és veritat, però han caigut. L’estaca, com diu aquella cançó que ha esdevingut un himne a la llibertat, quan la gent estira ben fort per aquí i estira ben fort per allà, sempre tomba. I l’estaca espanyola, no en tinguem cap dubte, serà tombada. També serà tombada. Com totes les estaques i com tots els estacadors.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista