La futura connexió Vallès-Llobregat

Víctor Alexandre

Publicat: el 15/mar/19
Opinió| Columnes

Penso que és una gran notícia el projecte dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) d’unir el Vallès i el Llobregat en el termini de deu anys. Deu anys sembla molt de temps, és veritat, sobretot quan es tracta de coses necessàries com ara això, però és obvi que són obres que requereixen tot un procés administratiu i estructural i demanen paciència. Una altra cosa és que ja fa anys que s’hauria d’haver fet aquest enllaç, és a dir, que el que ens hauria de sorprendre no és que la realització requereixi un decenni, sinó que arribi uns quants decennis tard.

No estic culpant pas la Generalitat. La Generalitat, com tots els governs nacionals, gestiona els diners que recapta a través dels nostres impostos, i el total d’aquests diners recaptats no permet cobrir totes les demandes de la societat ni millorar les infraestructures i els serveis que necessitem. Catalunya és un país espoliat per l’Estat espanyol, que se li emporta la part del lleó dels diners que genera. I són diners que no tornen en forma d’inversions que millorin la vida dels catalans. Ans al contrari, són diners que serveixen per engrandir Madrid i per construir trens inútils d’alta velocitat que circulen literalment buits per la geografia espanyola.

Com és lògic, els efectes de l’espoliació es fan sentir en tots els àmbits de la societat, des dels més vitals o sensibles, com ara sanitat i ensenyament, fins als complementaris. Imaginem la quantitat de coses que es podríem haver fet amb els milers de milions d’euros que han estat espoliats a Catalunya en el darrer segle. No és estrany que les millores que anem introduint, fruits dels pocs recursos que tenim, siguin tardanes i arribin en comptagotes. Són massa fronts oberts, són massa forats a cobrir quan algú se t’emporta els recursos que generes i només te’n deixa les engrunes. No és, doncs, l’administrador català d’aquestes engrunes qui ha de ser l’objectiu de la nostra revolta, sinó el que s’ho queda pràcticament tot i, a sobre, ens exigeix que li donem les gràcies i li llepem les sabates. S’entén la necessitat vital d’un Estat propi, oi?

Un dels dèficits de Catalunya, pel que fa al transport públic, és la manca de connexió intercomarcal. Tots els camins porten a Barcelona, això sí. Però pel que fa a les comarques que li són properes sovint ens trobem que els seus habitants es veuen obligats a anar al Cap i Casal per poder desplaçar-se a la comarca del costat per culpa d’unes comunicacions ínfimes o poc operatives en el dia a dia laboral. Per això és tan bona notícia el futur enllaç dels FGC entre el Vallès i el Llobregat, ja que descongestionarà Barcelona, descongestionarà les nostres carreteres i afavorirà milers i milers de vallesans i llobregatencs que ara mateix, per guanyar temps, es veuen obligats a fer ús del vehicle privat. A bon fi, tot li és camí.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista