La soledat al Primer Món

Víctor Alexandre

Publicat: el 22/feb/19
Opinió| Columnes

Cada època de la història de la humanitat té uns trets definitoris que parlen de la nostra evolució com a espècie; ens ho han ensenyat de petits a l’escola i ho hem vist després en els estudis superiors. Però com més delimitem aquesta evolució, és a dir, com més n’analitzem els efectes per territoris, més veiem les immenses diferències que separen els seus habitants en una mateixa època. Diferències alimentàries, tecnològiques, de salut, de benestar, d’educació, de cultura, de seguretat, d’estabilitat, de nivell de vida, d’esperança de vida... Diferències que en molts casos arriben a ser abismals.

Dic això a propòsit dels moltíssims elements informatius que ens dóna el Baròmetre Inclusiu de la ciutadania a Sant Cugat, en què destaquen un seguit d’aspectes que conviden a la reflexió. Un d’aquests aspectes és el que diu que les dones són, amb les persones migrades, el col·lectiu més vulnerable: hi ha més dones amb baix nivell escolar que no pas homes, hi ha menys dones que tinguin participació social i política, hi ha moltes més dones en el sector serveis i moltes menys en els sectors industrial i de construcció. Pel que fa a les persones migrades, hi ha notables diferències entre europeus i no europeus. Els primers, a diferència dels segons, tenen estudis més elevats, connexions d’arrelament, poder adquisitiu, domini del català...

Com veiem, per bé que no triem com naixem ni on naixem, el gènere i el lloc d’origen esdevenen determinants a l’hora de realitzar-nos com a persones. Si més no, ens situa en un lloc específic a la graella de sortida. Però hi ha una altra qüestió que crida poderosament l’atenció i que no és exclusiva de Sant Cugat: la soledat. Sí, la soledat, la quantitat de persones que viuen soles. La soledat s’ha convertit en un tret idiosincràtic de l’anomenat Primer Món. A més benestar, més soledat. En les zones més deprimides, el context familiar té una força immensa i compensa moltes mancances, tant materials com afectives. Al Primer Món, en canvi, la tendència empeny a la desconnexió familiar. Fins i tot hi ha ‘parelles’ que viuen separades, cadascú a casa seva, per ‘comoditat’. És per aquest motiu que les residències de gent gran dels països desenvolupats substitueixen, en molts casos, la tasca que fan les famílies en els països subdesenvolupats.

Sembla com si el progrés tecnològic marqués unes línies de comportament antagòniques amb el factor humà. És a dir, societats estructurades en compartiments estancs (un individu, una casa, un cotxe, un ordinador, un telèfon mòbil, un habitatge intel·ligent...) i un marc de relacions virtuals que emmascarin la soledat. Fins i tot enraonar per telèfon comença a ser obsolet. Amb un WhatsApp i un parell de ninotets ja ho tenim tot dit. Em pregunto què passarà quan es comercialitzin els ginys electrònics que permetin que l’ésser humà visqui virtualment tot sol les seves fantasies més pregones com si fossin reals. No com un videojoc, sinó reals. Fa una mica de basarda, francament. Potser acabarem com el doctor Bowman, de 2001, una odissea de l’espai: sopant tot sols en una blanca, elegant, gèlida i silenciosa sala d’estar-dormitori-menjador.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista