L'amansiment dels mascles

Víctor Alexandre

Publicat: el 25/gen/19
Opinió| Columnes

Quan penses que algú, en el seu temps, se'n burlava, d'aquesta obra, definint-la com a inútil, eixorca o maldestra, no pots evitar somriure. Somrius, perquè saps que no són els crítics, amb les seves fílies i les seves fòbies, sinó el temps qui acaba situant les obres artístiques en el lloc que els correspon. Estic parlant, en concret, de l'obra 'Afanys d'amor perduts', de Shakespeare, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya sota la intel·ligent direcció de Pere Planella, amb traducció de Salvador Oliva i adaptació de Roger Cònsul i Pere Planella.

És cert que es tracta d'una comèdia primerenca de Shakespeare, i, per tant, anterior a les seves obres cabdals, però també ho és que han transcorregut 425 anys d'ençà que fou escrita i que, tanmateix, resulta del tot actual. Amb una òptica netament feminista, 'Afanys d'amor perduts' capgira la inferiorització de la dona tot mostrant els homes com a éssers més aviat frívols, vel·leïtosos i elementals, en contraposició a les dones, molt més lúcides, profundes i cerebrals. S'entén, doncs, que un dels retrets que li feren a Shakespeare, en el seu temps, fos precisament el d'haver escrit una obra poc versemblant: 'Qui pot creure's uns personatges femenins dotats de facultats genuïnament masculines? Les dones no estan pas dotades per a la política!', venien a dir-li. Quatre segles després, encara hi ha al món milions de mascles no amansits que pensen així.

Amb tretze intèrprets en escena, un dels quals el santcugatenc Carles Martínez, que està esplèndid en el seu paper de l'amanerat i fatxendós espanyol Don Adriano de Armado, el muntatge és una autèntica delícia. Ho és escenogràficament, ho és quant a llum, colors i vestuari, que són d'una gran bellesa plàstica, i ho és també per una formidable direcció d'actors i actrius. Tots 13 (Arnau Puig, Peter Vives, Aleix Melé, David Anguera, Queralt Casassayas, Oriol Genís, Laura Pau, Sara Espígul, Mima Riera, Sílvia Forns, Maria Calvet i Pep Anton Muñoz) brillen amb la mateixa intensitat que el llenguatge que Shakespeare posa en llavis dels seus personatges.

Pere Planella ha situat l'acció més a prop en el temps, concretament a les primeries del segle XX, una època de reivindicació del dret a vot de les dones, que va tenir tanta força a Anglaterra, i que a Catalunya va comptar amb figures destacades com l'escriptora Carme Karr. En aquest context, hi trobem un conjunt d'elements que resulten perfectament familiars per a l'espectador català d'avui, com ara l'ús que el Poder fa de la llei, per tal de retallar les llibertats individuals i col·lectives tot sotmetent la ciutadania a la seva voluntat. La voluntat del Poder és llei, i els càstigs per als transgressors són brutals. No hi ha càstig, en canvi, quan el transgressor és el Poder. En aquest cas, el Poder en té prou de reinterpretar la llei a la mesura dels seus interessos. Una petita joia.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista