La força com a dominació sexual

Víctor Alexandre

Publicat: el 30/nov/18
Opinió| Columnes

Ja fa uns quants anys que Sant Cugat és un dels municipis més actius de Catalunya en la defensa dels drets de les dones i en la conscienciació contra la xacra social de la violència masclista. Suposo que hi té a veure el fet que tant Mercè Conesa, en el govern anterior, com Carmela Fortuny, actual alcaldessa, a més de ser dones, són persones amb una forta sensibilitat en aquesta qüestió. Però és obvi que amb el suport institucional, que és vital, no n'hi ha prou. Les xacres que provenen d'arrels culturals ancestrals no desapareixen només amb mesures legals i suport de tota mena a les víctimes, per necessaris que siguin. Aquestes mesures i aquest suport institucional han d'anar acompanyats d'uns canvis socials que ens impliquen a tots.

En aquest sentit, pel que fa a les agressions masclistes que tenen lloc a l'interior dels trens o a les estacions, és un guany magnífic l'aplicació per a dispositius mòbils que els Ferrocarrils de la Generalitat, finalment, han incorporat per tal que tota persona que sigui testimoni de comportaments violents i agressions masclistes ho pugui denunciar. La denúncia va directa al Centre de Comandament Integrat dels FGC i només cal indicar el nom de l'estació o el número de tren que figura a l'interior dels vagons.

Fa pocs dies, Susanna Pellicer, tinenta d'alcalde de Progrés Social, informava que entre el mes de gener i el mes de setembre del 2018, és a dir en nou mesos, Sant Cugat havia registrat més casos de violència masclista que en tot l'any 2017. Cinquanta-dos en total, onze més que l'any anterior. És una dada inquietant que s'explica, en part, com deia molt bé la senyora Pellicer, perquè ara les dones estan molt més sensibilitzades que abans en aquest camp i, per tant, denuncien agressions que abans entomaven en silenci.

Per això em semblen magnífiques les campanyes institucionals que s'estan fent per fer veure a les noies joves que les mirades obscenes o els tocaments no volguts també són agressions. Són tants segles de dominació masculina i d'una cultura en què la dona ha estat considerada un mer objecte sexual per a gaudi de l'home, que és lògic que milions de dones d'arreu del món hagin crescut convençudes que la dona com cal és la dona submisa. O, dit d'una altra manera, que la dona, com més submisa es mostra, més femenina és. Estem parlant d'una cultura patriarcal segons la qual la dona no diu 'no' perquè no tingui ganes d'allitar-se amb un home, sinó perquè vol jugar amb ell. I, és clar, l'home no ha de fer cas d'aquest 'no', perquè, tan bon punt toqui els pits o les cuixes de la dona, ella es desfarà en els seus braços dient-li: 'Sí, sí, sí!' I si no ho diu, ho pensa.

Cal ser molt primitiu per actuar així, oi? Sí, és clar. Però en aquest segle XXI, que és el nostre, encara hi ha milions d'homes que ho fan. I, en bona part, no són precisament homes que, a primera vista, hom definiria com a primitius. Les aparences enganyen tot sovint. Hi ha homes de classe humil amb estudis molt primaris que, no obstant això, són infinitament més cultivats en el respecte a la dona que no pas molts universitaris, catedràtics, jutges o grans directors generals. A aquests individus, als individus que es vanten de ser homes com qui es vanta de pertànyer a una categoria humana superior, no n’hi ha prou de dir-los: 'No és No'. No n'hi ha prou, perquè no els entra al cap. Cal dir-los: 'Només Sí és Sí'.

Hi ha homes d'avui, amb mentalitat d'antany, que estan convençuts que la vida s'ha de regir pel principi de la força. A més força física, més superioritat. Són els mateixos homes que, com més dominen una dona, més homes se senten. No se m'acut més gran covardia.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista