Arcadi Oliveres i els valors de la pau

Víctor Alexandre

Publicat: el 27/abr/18
Opinió| Columnes

Em sembla un encert, el premi ICIP Constructors de Pau 2017 que Arcadi Oliveres ha rebut de mans de l'Institut Català Internacional per la Pau, 'per la seva dedicació i compromís amb la pau, la justícia social i els drets humans'. Amb ell són set les persones o entitats que l’han rebut des del 2011: Brigades Internacionals de Pau; el caputxí Joan Botam, que ara té 91 anys; l'organització feminista i pacifista Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat; Jovan Divjk, conegut com 'el serbi que va defensar Sarajevo'; les Mares de Soacha de Colòmbia, que integra mares, mullers, filles i germanes de persones assassinades per membres de l'Exèrcit Nacional colombià; i Pepe Beúnza, que va ser el primer objector de consciència al servei militar de l'Estat espanyol.

Crec que Arcadi Oliveres es mereix aquest premi, perquè suposa un reconeixement a tota una vida dedicada a la pau, als valors democràtics, a la llibertat d'expressió i, en definitiva, als drets humans. Uns drets humans que ja fa temps que l'Estat espanyol està violant amb relació a Catalunya en una espiral que pretén portar-nos al 1939, en què tota persona desafecta al Règim era considerada un ésser maligne que havia de ser esclafat. L'Estat espanyol, amb la fi d'ETA, s'ha quedat sense discurs antiterrorista i ara pretén convertir l'independentisme català en el seu substitut. Impotent intel·lectualment per justificar la seva persecució dels drets nacionals de Catalunya, ha optat per fabricar calúmnies que facin que tot independentista sigui percebut com un terrorista en potència. Aquesta estigmatització té la mateixa arrel que la que seguien els nazis amb el poble jueu i és la raó per la qual l'Estat espanyol manté tants catalans a la presó: perquè no abdiquen de les seves idees. I és que allò que més tem un Estat dictatorial és el pensament. Si pogués eliminar aquesta facultat de l'ésser humà per sempre més, si pogués extirpar-la com un tumor maligne en una sala d'operacions, que feliç que seria.

Arcadi Oliveres, com tantes altres persones al llarg de la història, ha lluitat sempre contra aquests principis absolutistes, i ho ha fet des de la pau, des del pacifisme i des de la convicció que la violència no és mai el camí. El camí de la violència comporta molta més violència, no pas la solució. La víctima, per tant, ha de ser prou intel·ligent i no caure en el parany que li para l'opressor per desacreditar-la. Per més ignominiosa que sigui la violència física, política, policial o jurídica que l'Estat exerceixi, la víctima ha de mantenir el cap fred. En el marc del segle XXI i de la Unió Europea, a un Estat violent i dictatorial no se'l desarma amb més violència, se'l desarma deixant que sucumbeixi sota el pes de la seva pròpia força.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista