Sobre l'extinció de l'amor

Víctor Alexandre

Publicat: el 16/mar/18
Opinió| Columnes

Francament divertida la comèdia que Mira-sol Teatre va estrenar ara fa uns dies al Teatre de Mira-sol, 'A mi no em diguis amor', de Marta Buchaca. Dirigida per Josep Sala i interpretada per Pere Pastor, Núria Ayala, Pep Miramunt, Ricard Mariné, Marta Pàmies, Alba León, Marc Marín, Pol Campoy i Rosa Sicart, l'obra situa l'acció en un pàrquing d'una futura Barcelona, que és el lloc on s'allotgen les poques famílies que resten després que l'amor i els nuclis familiars hagin estat prohibits. No està ben vist el romanticisme, i encara menys l'amor durador i el sentimentalisme parental.

Però què cal fer quan hi ha divergències sobre aquesta qüestió en el si d'una mateixa família? Quina és la millor alternativa quan hi ha dos membres de la família, com en Jaume i la Mari, entestats a creure en el seu amor, a conservar-lo i a viure'l en contra de l'opinió dels fills, i també d'un avi que no hi ajuda? No és gens fàcil, és clar, perquè quants fills descreguts estarien disposats a viure en un pàrquing per tal que els seus pares poguessin mantenir d'amagat el caliu del seu amor?

'A ni no em diguis amor' només és una fabulació amb ganes de fer gaudir el públic, certament, però de rialla en rialla i de discussió en discussió, es fa palès el rumb dels nous temps. La perdurabilitat de l'amor en una parella sembla cada cop més un element del passat, i les noces d'argent o d'or matrimonials estan esdevenint una celebració en extinció. Jo, en tot cas, no faig judicis de valor sobre aquesta qüestió. Penso que tot depèn de les dues persones que es troben. Hi ha compatibilitats immunes al pas del temps, i d'altres que trontollen tan bon punt apareixen discordances. Potser sí que aquesta darrera és la que marca tendència avui dia.

Es diria que les societats de l'anomenat Primer Món som més impacients actualment que no pas els nostres avis. Ho volem tot a l'instant, fins i tot pengem el telèfon quan sona tres vegades i ningú no l'agafa. Tot allò que no és instantani és lent, i per això el cinema comercial evita les escenes de text, amb diàlegs i raonaments, i cada cinc o 10 segons ens omple els ulls d'imatges impactants, no fos cas que ens avorríssim. És, doncs, en aquest marc que les relacions de parella semblen néixer actualment amb una obsolescència programada i inferior a la vida d'un telèfon mòbil. El futur ens dirà si aquesta opció és millor o pitjor que la tradicional. No cal ser moralista, però. És evident que la vida al segle XXI no pot ser la mateixa que la del XX o del XIX. Ara hi ha molta gent que no necessita conviure sota un mateix sostre amb la persona que estima per poder seguir estimant-la sense que aquest fet tanqui la porta a experiències sexuals pròpies al marge de l'altre. I això no és pas dolent. Tot són opcions.

L'obra 'A mi no em diguis amor' no es fa totes aquestes preguntes, però és un divertiment que ens les pot suggerir i que ens empeny a reflexionar. Si més no, la companyia Mira-sol Teatre ens ho va proposar esplèndidament amb el seu muntatge.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista