Durant una hora i mitja vam parlar d'éssers humans, de relacions humanes, d'herois anònims, de sensibilitat, de la necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos estimades, del respecte com a element bàsic i determinant de tota convivència i vam escoltar música francesa. També vam projectar imatges, i Carme Ramells, conservadora-restauradora del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), ens va explicar els secrets que la reflectografia del museu havia descobert recentment amb relació al quadre 'Interior del Moulin de la Galette', de Ramon Casas, que constitueix la coberta del llibre 'Els amants de la rambla del Celler'. Jo, en concebre la novel·la, veia mentalment aquest quadre al capdavant, perquè, a més de ser una obra pictòrica meravellosa i que estimo, té una presència explícita en el text, però em feia por que raons administratives ho impedissin. Per sort, tot ha sortit bé i la coberta del llibre i la història que explica són indestriables. I és que el quadre de Ramon Casas és un personatge més de la novel·la.
Tot va començar ara fa nou anys quan, a través de la finestra del meu estudi, vaig descobrir un home i una dona norantins que passaven diverses vegades agafats del braç, sempre a la mateixa hora. La seva imatge, aflaquida per l'edat, i l'amor que traspuaven l'un per l'altra em va admirar tant que l'1 de febrer de 2008, a les pàgines del desaparegut Diari de Sant Cugat, els vaig dedicar un article titulat 'Els amants de la rambla del Celler' que els va colpir fins al punt d'emmarcar-lo i penjar-lo al rebedor de casa. Va ser així com vam establir una amistat que només la seva mort, primer la d'ell, el 2012, i després la d'ella, el 2015, va poder aturar. Vivien al número 23 d'aquell carrer i el meu desig seria que un dia fossin recordats amb una placa al portal que digués més o menys això: 'Aquí van viure Joan Grases i Maria Cabanes, els amants de la rambla del Celler'.
No va ser fins al 2011, però, que em va venir al cap la idea d’escriure una novel·la inspirada -només inspirada- en Joan Grases i Maria Cabanes, i els ho vaig comentar. Els va fer moltíssima il·lusió i aquests darrers anys, mentre l'escrivia, tenia l'anhel que, en publicar-se i fer-ne la presentació, ells fossin presents. Per desgràcia, com sabem, no ha estat així, i em sap molt de greu, moltíssim. Però la seva néta, Esther Madrona, ens va regalar un emotiu escrit d'una pàgina que els va descriure i representar meravellosament.
Per això, a més de lloar la generosa interpretació que Maria Rosa Martínez i Pepa Romero van fer el quatre d'octubre de dos clàssics de la cançó francesa, com 'Les fulles mortes' i 'Sota el cel de París', vinculats al llibre, vull transmetre el meu agraïment a totes les persones que van assistir-hi i també a totes aquelles altres que m'han fet arribar les sensacions que la lectura de la novel·la els ha provocat o els provoca. Moltes gràcies, amics.
VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
@valexcat
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.