Diferència de tracte en restaurants de Sant Cugat

Víctor Alexandre

Publicat: el 12/mai/17
Opinió| Columnes

No fa gaire, en companyia de Paul Chamberlain, amb qui m'uneix una amistat de quaranta anys i que generosament em convida a unes bones menges cada cop que visita Sant Cugat, procedent de la seva Anglaterra, vaig observar dues maneres diferents de portar un negoci. Una de negativa i una de positiva. I no pas pel menjar, que sempre va ser bo, sinó pel tracte al client. La primera la vam observar en un restaurant de Sant Feliu de Guíxols i en un altre de Sant Cugat, i la segona novament a Sant Cugat. M'explicaré.

En el primer cas, tant en el restaurant guixolenc com en el santcugatenc - el santcugatenc té nom cinematogràfic i és a l'avinguda de les Corts Catalanes- no es pot dir que els cambrers fossin malagradosos o incorrectes, però tampoc no es pot dir que transmetessin la més mínima simpatia o afabilitat. Amb un servei eixut fins al moll de l'os, feien la seva feina sense cap interès per intentar fidelitzar el client. En el restaurant santcugatenc, concretament, amb només un parell de taules ocupades quan vam marxar, ni tan sols es van molestar a respondre el nostre “bona nit”, i encara menys a preguntar-nos si havíem sopat de gust. Suposo que si haguéssim marxat sense pagar s'haurien activat, però com que érem persones civilitzades no els va caldre. No hi tornarem més.

L'experiència positiva va ser en un establiment de la rambla del Celler de Sant Cugat. Era un dimecres i en Paul i jo volíem dinar a 2/4 d'una perquè ell havia de ser a l'aeroport a 3/4 de tres, però en els dos restaurants als quals vam anar ens van dir que fins a la una no obrien. Curiós horari europeu! Davant d'això, vam provar sort en un bar petitó, tot de fusta, anomenat The Forest Cafè i comandat per dues noies que, tot i dir-nos que no obrien la cuina fins a la una ens van oferir un plat combinat amb diferents opcions. No cal dir que vam respondre que sí. Però no va ser només això el que ens va plaure, també vam valorar tres coses més: la voluntat d'atendre'ns, l'actitud positiva de voler trobar una solució a la irregularitat que els presentàvem i el somriure i l'afabilitat constants que van mostrar fins al final. Fins i tot ens van tornar més diners del compte en el canvi i els ho vam fer saber.

Explico això per il·lustrar dues maneres de fer, dues maneres de dur un negoci: negligent i menfotista la primera, receptiva i delerosa de complaure la segona. Ser amable no costa diners, i, per pur esperit comercial, se suposa que aquesta hauria de ser una regla d'or que tot restaurador hauria d'exigir als seus cambrers. Doncs no. Hi ha establiments per als quals el client només és algú a qui se li fa l'immens favor de posar-li un plat a taula. D'altres, en canvi, pensen que és molt d'agrair que, malgrat la gran oferta que hi ha al mercat, hi hagi persones que entren al teu establiment. I és que al final, com passa en tots els àmbits de la vida, no hi ha res més important que el factor humà. Per això, de tots els establiments esmentats, l'únic al qual tornarem serà el de la rambla del Celler.


VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat