Taules separades i vides soles

Víctor Alexandre

Publicat: el 17/feb/17
Opinió| Columnes

Potser estic equivocat -tant de bo!-, però em sembla que no existeix cap traducció al català de cap obra de Terence Rattigan. Cap ni una! Em refereixo a la publicació en llibre dels seus textos, cosa que és molt lamentable i injusta, ja que es tracta no sols d'un grandíssim dramaturg, sinó d'un autor amb una immensa capacitat per a la dissecció dels sentiments humans. Alguns crítics l'acusaven de fer obres massa ben fetes i el van desmerèixer contraposant-lo a Brecht, Beckett i Osborne, però el temps -ara fa quaranta anys que Rattigan va morir- és el seu millor avalador. David Mamet, per exemple, que sempre n'ha estat un enamorat, va fer una versió cinematogràfica exquisida de l'obra 'El noi dels Winslow' protagonitzada per la seva dona, l'actriu Rebecca Pidgeon.

Dic això, perquè, ara fa tot just una setmana, es va estrenar a Sant Cugat, concretament al Teatre de Mira-sol, una de les obres més famoses de Rattigan, 'Taules separades', a càrrec de Fila Zero sota la direcció de Teresa Canas. El muntatge era un repte, perquè estem parlant d'un text que en la seva adaptació al cinema, l'any 1958, va ser interpretat per Burt Lancaster, Rita Hayworth, Deborah Kerr i David Niven, i no és gens fàcil aconseguir que el record inesborrable que l'espectador conserva del seu treball no suposi una ombra massa allargada a l'hora de valorar l'esforç d'un grup teatral local. Però el cert és que el muntatge va reeixir esplèndidament.

Magnífica la direcció d'intèrprets de Teresa Canas, ajustadíssims tots en els seus personatges, i magnífic el retrat de la soledat aixoplugada entre les quatre parets d'un petit balneari anglès. Cada taula del menjador esdevé la fràgil fortificació a través de la qual aquelles ànimes revellides disfressen la seva realitat i miren el món. I enmig de totes elles, trista i espantada, hi aterra una dona de mitjana edat, rica i elegant, que intenta aferrar-se al seu exmarit per apaivagar el pànic que li provoca la buidor i la solitud en què viu. Un plaer poder-ho veure representat en una sala plena de gom a gom i amb una escenografia de Santi Salido molt infreqüent avui dia, és a dir, no pas penjant-hi una cortina negre de fons i fiant-ho tot a la imaginació de l'espectador, sinó reproduint amb molta cura i detall el menjador, la recepció i la sala d'estar d'un hostal. Com dic, un plaer.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat