Els papers de Panamà i altres coses

Víctor Alexandre

Publicat: el 29/abr/16
Opinió| Columnes

El nom de Panamà es molt eufònic. No m'estranya que John le Carré se'n servís per donar nom a la seva novel·la del 1996, 'El sastre de Panamà', portada al cinema uns anys després per John Boorman, amb Geoffrey Rush, Pierce Brosnan, Jamie Lee Curtis i, en un petit paper, el dramaturg Harold Pinter. Panamà és també el nom amb què és conegut el bonic barret de palla que duia posat el president nord-americà Theodore Roosevelt el 14 de novembre de 1906 en la seva visita a les obres del Canal. I ara, amb el rebombori internacional que ha causat la publicació dels anomenats 'Papers de Panamà', no tinc cap dubte que no trigarem a sentir parlar de la realització d'un film que es dirà exactament així: 'The Panama Papers'.

El volum de diners que hi ha al darrere de les empreses 'offshore' fundades a Panamà per clients d'entitats financeres com el Banc Sabadell, que té la seu social a Sant Cugat, el BBVA o el Santander, és tan enorme, tan gegantí -es parla de 500 bancs, més les filials i les societats pantalla-, que la sensació que deixa en la ciutadania és de ràbia i d'impotència. Ràbia i impotència, perquè l'home i la dona del carrer, és a dir, els contribuents nets, no tenen cap dubte que un cop els mitjans de comunicació generalistes posin els focus en altres temes informatius l'interès perdrà pistonada i els grans defraudadors romandran impunes. No parlo de persones o d'empreses que fan operacions per estalviar-se taxes, sinó del moviment de capitals que implica corrupció política, suborns o narcotràfic. El gran poder té mecanismes d'autoprotecció i és molt solidari amb els seus membres, siguin d'on siguin.

Deu ser per això que la frase que més sovinteja al carrer és que 'al final no passarà res'. Uns quants noms mediàtics que criden l'atenció -alguns fins i tot com a caps de turc- i poca cosa més. França, per exemple, diu que intentarà que l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic torni a posar Panamà a la llista de paradisos fiscals, i Panamà respon que, si ho fan, posarà impediments a les empreses franceses que pretenguin fer contractes o que demanin adjudicacions públiques. Paral·lelament, veiem que el sou dels presidents de les set principals entitats financeres de l'Estat espanyol arriba a la xifra global de 19,87 milions d'euros en un any. Entre els més immorals: Ana Botín, del Santander, amb 7,5 milions, i Francisco González, del BBVA, amb 5,57 milions. I entre els immorals petits: Josep Oliu, del Banc Sabadell, amb 2,84 milions, i Isidre Fainé, de CaixaBank, amb 1,15. Oliu i Fainé, tot solets, s'han apujat el sou un 0,2% i un 4,5%, respectivament. Tot perfectament legal. La gent de classe treballadora, mentrestant -la que no és desnonada-, es veurà observada amb lupa, perseguida i sancionada en cas que un punt o una coma de la seva declaració de renda no estigui en el lloc adient. Tanmateix no ens hem d'indignar ni fer-nos mala sang. Hem de ser comprensius i entendre que una cosa és el poder i una altra la ciutadania. El primer encarna la impunitat i la segona la indefensió.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat