Després del Dia de la Dona, la discriminació continua

Víctor Alexandre

Publicat: el 18/mar/16
Opinió| Columnes

Un dels contrapesos de la celebració dels anomenats Dies Internacionals, ja sigui de la Dona, de l'Infant, de la Pau, etc. és que la concentració de ressò mediàtic que generen els dies previs deixa tot seguit una enganyosa sensació d'haver cobert l'expedient o d'haver complert un deure anual. Talment com si el fet d'haver-ne parlat un dia ens alliberés d'haver-ho de fer la resta de l'any. L'argument, per entendre'ns, seria: 'Ep! Ja n'he parlat!'.

El cert, però, és que, per bé que el Dia Internacional de la Dona Treballadora, que es va celebrar el 8 de març passat, ja l'hem deixat enrere, les causes que el motiven romanen inalterables. A mi personalment sempre em provoquen disgust aquestes fotografies de grup en què la immensa majoria de persones que hi apareixen són homes. La foto recent de la cimera sobre els refugiats que arriben a Europa mostrava només quatre dones entre un munt d'homes. D'altra banda, si he comptat bé, em sembla que actualment, dels 194 estats membres de les Nacions Unides, només n'hi ha setze el màxim càrrec dels quals estigui ocupat per una dona. I el mateix podem dir de les fotos de conjunt a escala nacional o comarcal de l'esfera privada, com ara els Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, en què, forçant la vista, només s'hi pot descobrir quatre o cinc dones entre una trentena d'homes.

Tant de bo, però, la discriminació només fos a la parta alta. Dissortadament, la força laboral al món està integrada només per un 50% de dones, i la majoria desenvolupen tasques mal retribuïdes i precàries que han de complementar amb tasques de la llar i d'atenció familiar, la qual cosa les situa en una posició de dependència dels seus marits. Recordem igualment la discriminació femenina que es produeix en els productes de consum. En aquest camp, hi trobem roba, xampús, suavitzants, joguines, bicicletes, maquinetes d'afaitar, material escolar... amb preus més alts. Les dones poden arribar a pagar fins a un 53% més que els homes per un mateix producte. I si a aquest estat de coses hi afegim la violència física o sexual de què són víctimes tot sovint, la situació encara s'agreuja més. Pensem que les dones representen les dues terceres parts de les víctimes d'homicidis comesos per la parella o en l'àmbit familiar. I, tanmateix, un 60% continua sense denunciar les agressions. “És el món que tenim”, pensarà algú arronsant-se d'espatlles. I és cert, és el món que tenim. Però no ens l'ha imposat pas cap força extraterrestre. El món on vivim -entenent 'món' per 'societat'- l'hem creat nosaltres i tenim el deure ètic de regenerar-lo.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat