En Josep Sales i Bogunyà, l’amic Emilià

Víctor Alexandre

Publicat: el 8/gen/16
Opinió| Columnes

En els darrers dies de l'any em va arribar la notícia de la mort de l'amic Emilià. Ja era gran, tenia 80 anys, però no pas tant com per no poder viure encara uns anys més. Ho dic perquè, justament uns dies abans, els mitjans de comunicació locals es van fer ressò de la mort de tres santcugatenques, Maria Mares, Teresa Munuera i Carme Rufas, de 102, 103 i 105 anys d'edat, respectivament. És a dir, dones amb més d'un segle de vida. Sóc conscient, però, que l'Emilià havia fet força més trapelleries que elles i que, per tant, havia contribuït a tenir un cicle vital més curt.

L’Emilià, que era osonenc d’origen i feia trenta anys, pel cap baix, que vivia a Sant Cugat, va ser monjo de Montserrat durant un temps, una dotzena d’anys, si mal no recordo, fins que un dia va decidir que aquella era una etapa finida, va penjar els hàbits, va abandonar la seguretat de la vida monàstica i es va dedicar a viure intensament tot allò de què s’havia privat. Això li va causar greus problemes econòmics en la dècada del 1990 fins arribar a una situació insostenible, i sort en va tenir, d’alguns amics, entre els quals la Pili Pich, la Montse Solà, en Paco Soler, antic propietari del Bebop Jazz, i Sebastià Bardolet, Pare Abat de Montserrat, que el van ajudar. Altrament no se n’hauria sortit. Jo vaig compartir amb ell moltes hores nocturnes al Mesón, parlant de mil i una coses. Era El Mesón de l’estimada Carmen Rojo, la mare adoptiva d’una bona colla de tertulians, inclòs en Ramon Barnils, que ajuntàvem unes quantes taules i hi sopàvem, enraonàvem, rèiem, discutíem i ens dèiem adéu per tornar-hi l’endemà amb renovades energies.

L’Emilià era un home culte, intel·ligent, molt seu, economista de professió, i amb un perfecte domini de l’anglès. Conservo, per exemple, la seva magnífica traducció de ‘Ferry d’octubre a Gabriola’, de Malcolm Lowry, l’autor de ‘Sota el volcà’, i la dedicatòria que m’hi va posar: ‘Al meu amic Víctor, sota el Tibidabo’. En vam parlar molt, de les dificultats de traducció d’aquest llibre i també de la complexa personalitat Lowry. Finalment vam concloure que l’Emilià era l’home idoni per a traduir Lowry, per les moltes coses en comú que tots dos tenien. Lowry, però, havia pitjat molt més l’accelerador que l’Emilià i el seu ferri va arribar al final a només quaranta-vuit anys.

L’Emilià, tanmateix, no es deia Emilià. El seu nom, a efectes legals, era Josep Sales i Bogunyà, però tothom el coneixia per Emilià, perquè així es deia quan era monjo i perquè així li agradava dir-se. De fet, no s’hauria girat pas, si algú l’hagués cridat dient-li Josep. He començat a pensar en les seves traduccions, i la memòria se m’ha omplert de llibres: ‘Sonata a Kreutzer', de Tolstoi; ‘Els assassinats de la rue Morgue’ i ‘El misteri de Maria Roget’, de Poe; ‘El soci’ i ‘La posada de les dues bruixes’, de Conrad; ‘L’escola del priorat’ i ‘Els tres estudiants’, de Conan Doyle; ‘La faula de les abelles’, de Bernard Mandeville; ‘El crim de lord Arthur Seville’ i ‘El fantasma de Canterville’, d’Oscar Wilde; ‘L’ametller en flor’, de Walter de la Mare; ‘El Dr. Jekyll i Mr. Hyde’, de Robert Louis Stevenson... El meu homenatge a l’Emilià serà admirar la manera com mirava de compensar la pèrdua que tota traducció comporta treballant en profunditat els dobles sentits, els ritmes i la sonoritat del llenguatge, i com vetllava per l’essència, pel joc estilístic i per la finalitat del text original. Moltes gràcies, amic Emilià.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat