Contes per a alimentar l'esperit

Victor Alexandre

Publicat: el 20/mar/15
Opinió| Columnes

Avui us vull parlar d'un llibre que m'ha agradat. No és un llibre conegut o escrit per un autor famós o mediàtic. Tampoc no el veureu ressenyat en els grans mitjans de comunicació ni en les llistes dels més venuts. De fet, és un llibre que es vendrà molt poc. I no pas perquè el que diuen les seves pàgines no interessi ningú, sinó perquè vivim atrapats en una roda en què acabem interessant-nos només per allò que els altaveus oficials diuen que ens ha d'interessar. En aquest sentit, l'enorme difusió que fan els grans mitjans de les obres dels autors mediàtics a Catalunya, comparada amb la que fan de les dels autors que no en són, és absolutament immoral i un insult a la literatura. Però, bé, aquest és un tema que requeriria un espai molt més ampli i no cal entrar-hi.

El llibre que a mi m’ha agradat es diu ‘Verba, non facta. 99 contes intangibles’ (Voliana, 2014), del sabadellenc David Vila i Ros, amb pròleg d’Enric Larreula. Diu en Larreula que aquests contes són tan llaminers, que ens passa el mateix que si mengéssim cireres. Anem agafant i agafant, pensant una més i prou, i acabem menjant-nos-les totes. És una visió molt encertada, aquesta, perquè, per bé que n’hi ha alguns d’un parell de pàgines, la majoria són microcontes de tres, quatre o cinc línies i el lector corre el perill de voler fer via sense adonar-se que el secret per gaudir-los rau en una lectura reposada.

N’hi ha que tenen un escenari específic –Sant Cugat és l’escenari del conte setanta-tres–, però en general són deliciosament eteris malgrat parlar-nos de qüestions ben terrenals, com ara el món urbà, les relacions home-dona, l’amor, el masclisme, els maltractaments, la dominació, la llengua, la llibertat... Heus aquí un que m’encanta: ‘Ella li va dir que ja en tenia prou, que la seva història s’havia acabat. Però quan ell li respongué que anava mal fixada, ella, desconcertada, no va saber què contestar-li. I encara estan junts’. Aquest conte exquisit, que es diu ‘Manca d’assertivitat II’, és una prova de la necessitat de llegir sense presses, altrament ens poden passar desapercebudes moltes de les coses de què parla, perquè, més enllà del somriure que el seu desenllaç ens provoca, dibuixa un retrat nítid, amarg i descarnat de la realitat de milers de parelles; parelles que continuen juntes per inèrcia, per costum, per mandra, per covardia, per inseguretat, per conformisme, per no ferir, per por de dir la veritat a l’altre, per por de dir-se la veritat a un mateix, per por de la solitud, per por de viure...

David Vila, vicepresident de Tallers per la Llengua i d’Òmnium Cultural Sabadell, confessa la seva devoció per Pere Calders –és el seu amor literari–, i, certament, es pot dir que tot el llibre constitueix un homenatge sincer a aquest grandíssim autor. El conte titulat ‘Miss Univers’, per exemple, que és esplèndid, ens parla de la profunda buidor sobre la qual se sustenta l’arrogància humana, i ‘Mirades’ descriu en tres úniques línies la capacitat dels humans per aturar el pas del temps només amb els ulls. Llegiu-lo, són cent vint-i-set pàgines, noranta-nou contes i un munt de petites històries entrellaçades que us faran reflexionar.


VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat