El conflicte entre veïns i usuaris d’un parc infantil

Victor Alexandre

Publicat: el 9/gen/15
Opinió| Columnes

Sembla que han causat un cert enrenou els canvis que ha fet l'Ajuntament de Sant Cugat en el parc infantil de la rambla del Celler, entre els carrers de la Baixada de l'Alba i Sant Medir. Els canvis responen a les queixes formulades per alguns veïns dels edificis a tocar del parc, en el sentit que això els converteix en receptors passius i involuntaris de la cridòria dels infants, que és especialment intensa durant unes hores del dia. Per evitar aquestes molèsties, ara fa uns dies, l'Ajuntament va retirar les atraccions de la secció del parc dedicada als més menuts i, ràpidament, en assabentar-se'n, alguns usuaris van protestar desaprovant la mesura.

De fet, es tractava d’una tempesta en un got d’aigua fruit d’una manca de flux comunicatiu entre el consistori, els veïns i els usuaris, fins al punt que aquests dos últims van interpretar erròniament la retirada de l’esmentada secció com un trasllat. És a dir, que les atraccions s’encabirien en un altre parc. Les coses, tanmateix, no han estat així i l’Ajuntament ha optat per una solució salomònica, com és enretirar les atraccions dels edificis i ampliar el parc per la part més allunyada per tal que els veïns vegin satisfeta la seva queixa i els usuaris no hagin de repartir els infants grans en un parc i els menuts en un altre.

S’ha de reconèixer que hi ha veïns molt susceptibles que potser n’han fet un gra massa, amb aquesta qüestió. Vivim en societat, amb tot el que això comporta, i només les muntanyes i els cementiris garanteixen la pau absoluta. Tota convivència és difícil, perquè cal conciliar hàbits, comportaments, necessitats i interessos diversos i ja sabem que mai no plou a gust de tothom. Amb les terrasses dels bars i restaurants passa el mateix. I també hi ha gent que s’exclama de les campanes del monestir, i de les cotorres, i dels grills... És la cançó de l’enfadós i no hi ha solució. Volem viure envoltats de gent, però com si estiguéssim sols, cosa que és difícil, molt difícil, per no dir impossible.

Amb tot, també és just admetre que els veïns que han demanat el canvi del parc infantil, tenen bones raons per estar-ne fins al capdamunt. Els usuaris crítics els acusen d’intolerants, però no s’adonen que també és intolerant obligar algú a suportar el xivarri sistemàtic d’un parc d’aquestes característiques tots els dies de l’any. Sobretot a l’estiu, en què la cridòria, els xiscles, els plors i les rebequeries comencen de bon matí i no s’aturen ni un instant fins a altes hores de la nit. Realment arriba a ser molt enutjós sentir un infant cridant vint o trenta vegades “mama!” mentre aquesta, indiferent, xerra amb una altra mare. I quan per fi l’infant calla, un altre n’agafa la torxa, i després un altre, i després un altre, i després un altre... Per dir-ho ras i curt: els usuaris es renoven, però els veïns sempre són els mateixos.

Sortosament, com dic, el consistori ha trobat la solució salomònica de conservar el parc, però allunyant-ne dels habitatges les atraccions dels més menuts. Probablement, és el millor que es podia fer. D’aquesta manera, els usuaris no perdran el seu espai de lleure i els veïns deixaran de tenir la sensació que viuen en una immensa llar d’infants.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat