L'estelada de la senyora Margarit

Victor Alexandre

Publicat: el 12/des/14
Opinió| Columnes

Ara fa uns dies, la senyora Montserrat Margarit i Romaní, que viu al número 4 de la plaça Augusta de Sant Cugat, va rebre una notificació dels veïns de la seva escala demanant-li que tragués l'estelada que té al balcó i que es limités a penjar banderes 'només en esdeveniments especials o dates assenyalades'. L'escala té catorze veïns, però només nou van assistir a la reunió de la qual va sorgir la notificació. Això no vol dir que tots nou hi estiguessin d'acord, és clar, però van callar. I qui calla consent.

La pregunta és: què farà a partir d’ara la senyora Margarit? Cedirà a la pressió dels esmentats veïns o es mantindrà ferma en les seves conviccions? Doncs la resposta és justament aquesta darrera. Farà com si sentís ploure i els intolerants s’hi hauran de posar fulles, perquè ha decidit que ningú, absolutament ningú no té dret a coartar la seva llibertat d’expressió. I menys encara a casa seva. Ella sap que són milers i milers i milers els catalans que tenen una estelada al balcó i que aquesta bandera, que ja forma part del paisatge urbà i rural de Catalunya com a símbol de llibertat, es mantindrà inalterable tot el temps que calgui fins el dia de la Independència. És la bandera que expressa la voluntat d’un poble de decidir el seu destí i que, ves per on, denuncia l’absolutisme espanyolista que tan sibil·linament representen els ufanosos veïns de la senyora Margarit.

Aquesta vergonyosa intromissió té la seva arrel en el fet que els nacionalistes espanyols són tan al·lèrgics a la llibertat d’expressió com els vampirs ho són a la llum del dia, cosa que arriba al paroxisme davant d’una estelada, perquè els recorda la magnitud del seu fracàs. Pensa, l’absolutista, que tres segles de sotmetiment sistemàtic haurien d’haver estat un període més que suficient per espanyolitzar Catalunya i esborrar-ne tota consciència nacional, però resulta que no. Els tres segles de rentada de cervell no han servit de res i l’operació no ha reeixit. La prova és que la senyora Margarit ha arribat als setanta anys amb plena consciència de la seva identitat. És catalana i estima la seva terra, i precisament perquè l’estima la vol lliure. Els qui la volen sotmesa, els qui la volen subordinada a Espanya, mai no podran destruir les seves conviccions. Per això, si un dia, tot fent camí, passeu per davant del número 4 de la plaça Augusta, alceu el cap i mireu l’estelada de la senyora Margarit. Ara, fruit de la sibil·lina coacció que ha rebut, la seva bandera no és només un símbol de llibertat, també és un símbol de fermesa. I, qui sap, potser hi hagi algun veí silenciós que, davant l’extorsió aquí explicada, decideixi solidaritzar-s’hi penjant, també ell, una estelada al seu balcó.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat