Vida en parella no matrimonial

Victor Alexandre

Publicat: el 5/des/14
Opinió| Columnes

No fa gaire, Cugat.cat, transmetent les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, informava de la davallada que han experimentat els casaments a Sant Cugat. Exactament un 13,38% amb relació a l'any anterior. És una davallada notable, no hi ha dubte. Una davallada que afecta indistintament els casaments civils, els catòlics i els d'altres religions i que indica un canvi conceptual de la relació de parella.

D’entrada, els matrimonis religiosos, amb un 26%, queden àmpliament superats pels civils, que arriben al 74%, cosa que aporta un tret força il·lustratiu de la societat santcugatenca. Però jo diria que l’aspecte més interessant, des d’un punt de vista sociològic, és l’evolució que ha experimentat la nostra manera d’entendre la convivència. Ara, a diferència d’anys enrere, cada cop és més nombrosa la gent que viu en parella sense preocupar-se per la formalització administrativa de la seva relació. Dues persones es coneixen, s’agraden, s’estimen i decideixen viure plegades sota un mateix sostre sense que cap d’elles mostri interès a deixar-ne constància escrita. No necessiten cap ritual ni cap document que reafirmi la seva unió. Més aviat es mostren expectants i esperen que sigui el temps, per mitjà de la convivència del dia, qui digui si l’han encertada i tenen futur.

En tot cas, sembla que un dels factors que més empenyen les parelles a casar-se és l’arribada de fills, potser perquè la decisió de tenir-ne implica el mutu convenciment que la relació és prou sòlida. Tanmateix, em consta que hi ha parelles per a les quals aquesta qüestió no té cap mena d’importància. Vull dir que el fet de tenir fills no els empeny en absolut a formalitzar el seu estatus. Però també conec casos, dos exactament, de dones que han perdut la seva parella -una per malaltia i l’altra per accident de trànsit- i que s’han trobat sense cap dret legal a percebre la part corresponent del patrimoni del mort. De res no els han servit els molts anys de convivència. En el primer cas, els germans del mort, que era solter, s’ho van quedar tot, inclòs el pis on vivia la parella; i en el segon, l’exesposa del mort, gràcies al fet de no estar divorciats, en va ser l'hereva legítima sense que la parella real pogués badar boca. I és que, de vegades, la renúncia a abordar determinats temes econòmics per por a semblar excessivament materialistes es pot veure trasbalsada per un atzar advers.

Mentrestant, però, prolifera una nova relació de parella estable sense fills o amb fills tinguts amb parelles anteriors. És la relació de dues persones que viuen cadascuna a casa seva i que ho comparteixen gairebé tot però que es veuen només uns dies a la setmana per tal de mantenir el seu espai de llibertat individual. No és una fórmula màgica, és clar que no. Però hi ha algú que pugui garantir que el matrimoni civil o el matrimoni religiós sí que ho són?

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat