Moltes gràcies, Sant Cugat

Victor Alexandre

Publicat: el 19/set/14
Opinió| Columnes

A través d'aquesta columna vull donar les gràcies a tots els actors i actrius santcugatencs que amb el seu talent i el seu entusiasme van contribuir a la representació de l'obra 'Onze.Nou.CATorze (1714)', al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el 14 de setembre passat.

No puc posar-ne aquí tots els noms, perquè n'hi havia una quarantena, però sí que puc elogiar l’esforç titànic que van fer per conjuntar-se amb els professionals provinents de Barcelona i que encarnaven els personatges protagonistes. Cal tenir en compte que es tracta d’un muntatge que reunia seixanta persones dalt de l’escenari, i això té una complexitat enorme, sobretot si, com és el cas, la majoria es renoven en cada ciutat on es representa.

D’entrada, diguem que una obra que centra la seva acció en les primeres hores de l’Onze de Setembre de 1714 no pot tenir un caire intimista amb només quatre o cinc personatges tancats en despatxos. Cal la participació de moltíssima més gent per tal de transmetre a l'espectador el drama èpic que va suposar aquella lluita a mort, en defensa de les nostres llibertats, amb una batalla final que es va lliurar als carrers de Barcelona, cos a cos i casa per casa

En aquest sentit, també vull agrair la tasca formidable feta per Teresa Canas, com a directora territorial, i pel mestre Eloi Jover, director de la Societat Coral La Lira, per dotar el muntatge santcugatenc d’una personalitat diferenciada de la d’altres municipis. És obvi que la direcció global de l’espectacle és del gran Pere Planella, però mai no hauria reeixit sense la força de voluntat i l’esperit d’equip de tots els participants. Va ser emocionant veure el teatre ple i escoltar després els comentaris de la gent, explicant els moments divertits que havien passat i els moments en què els havien vingut les llàgrimes als ulls. També va ser colpidor, en acabar-se l’obra, després dels aplaudiments, veure el públic posar-se dempeus espontàniament i cridar ‘independència’. Recordo que en la funció de Sabadell no va passar només això, sinó que tots els espectadors, també espontàniament i dempeus, es van posar a cantar ‘Els Segadors’. Realment impressionant. No havia vist mai una cosa així. Aquesta columna, per tant, és un agraïment públic a totes les persones que van assistir al Teatre-Auditori i que, com a autor, em van fer viure moments que conservaré sempre en el record. Moltes gràcies, Sant Cugat.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat