Consens i participació per l'educació afectiva-sexual a la família

Josep Manuel Prats

Publicat: el 25/oct/23
Els experts |

En educació, la responsabilitat és de la família i no pas de l'administració, però se'ns n'exclou permanentment. I en l'educació de la seva intimitat i valors, encara més, perquè és un dret humà garantit (gens de moda, avui) per la Carta de drets fonamentals de la UE, que diu que els pares tenen el dret a 'garantir l'educació i l'ensenyament dels seus fills conforme a les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques'.

Amb aquesta senzilla frase, l'administració es defineix com a subsidiària de la família, però fa anys que ho han regirat, manllevant-nos el dret primigeni.
Quina família, sense la confiança necessària i vivint la coherència del projecte educatiu i familiar vol deixar en mans d'altres la intimitat dels seus fills i filles? Administració, si feu les preguntes adequades a les famílies, trobareu que tenen més seny del que voleu.

Ara ens anuncien un procés "participatiu" i "consensuat" sobre l'educació sexual (integral i plena, segons la consellera) dels nostres fills i filles, àdhuc dels més menuts. L'excusa -els fets- és la manca de respecte per l'altre, el gran allau d'agressions, l'assetjament i la violència sexual. I és cert que això passa, i és gravíssim. Però això passa perquè (1) s'ha menystingut durant molts anys el dret de la família a educar, se'ns ha manllevat l'autoritat -i se n'ha fet riota social- que per dret positiu i natural tenim els pares, (2) a convèncer-nos que és a l'escola on ho aprendran tot, (3) a projectar com a drets el que no ho són ni de lluny i (4) a menystenir els valors i els deures personals, familiars i ciutadans. I com s'ha faltat greument a la veritat humana, hi ha conseqüències i ara les paguem.

Què vol dir consens? Diu el DIEC "acord, assentiment comú". El consens pressuposa un dissens previ, sobre el que diferents posicions aporten visions i arguments i s'arriba a uns mínims, per al bé comú. Però ara consens vol dir que algú proposa una manera de fer o pensar i la resta s'hi han d'adherir, i si no és tractat de reaccionari, en el millor dels casos.

Els darrers processos de participació, ben manipulats per l'administració -per exemple a la recent TAPSEI, sobre escola inclusiva- permeten incorporar al debat als que opinen igual, i excloure -subtilment, o no- als que pensen diferent.

La participació que proposen es limita a rebre com a acceptable el que estigui alineat amb les tesi de l'administració, i es rebutja incorporar els discursos i propostes de qui pensa diferent. Adornat amb la paraula màgica "UNESCO", que només serveix pel que convé, perquè la Unesco també diu coses diferents sobre què és discriminació en l'educació, i bé que s'ho passen pel folre.

Formeu i apodereu les famílies en l'educació dels fills, enlloc de substituir-les. Val mil vegades més la formació des de la intimitat i l'amor de la família que totes les hores que deixin de fer llengües, història, filosofia, matemàtiques o ciències. Que no n'anem sobrats, i això sí que és competència de l'escola.

Cap família vol mal per als seus fills. Per això cal cridar a les famílies a fer-se'n responsables i a reivindicar el rol de primers educadors exercint els seus drets fonamentals. I sí, ens cal als pares formació sobre el respecte als drets dels altres i a l'autoritat, i sobre edats i usos dels mòbils i pantalles, i sobre la intimitat i la sexualitat.

JOSEP MANUEL PRATS és president de FAPEL (Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Escoles Lliures de Catalunya)