Escoles bressol al límit
Alba Penya
Publicat: el 16/oct/23
Els experts |
El Paul arriba a buscar el seu fill Teo a l'escola bressol i es troba que el nen porta caca al bolquer fa estona. La mestra està sola al pati i no pot anar a canviar-lo perquè sino deixaria desatès el grup. Ella es disculpa; no hi pot fer més. L'Alba arriba el primer dia d'escola bressol amb el seu petit, el Pol, tots dos nerviosos de començar aquesta etapa amb un anyet i es troba una classe sense mestra referent. 'No sabem quan arribarà', explica la directora de l'escola, que des de fa anys fa mans i mànigues per garantir el benestar de les criatures tot i els incompliments de l'Ajuntament.
L'Àlex, fill del Marc, surt amb mossegades dia sí dia no des que va començar el curs. Els nens i nenes mosseguen, aquesta no és la qüestió. És una manera de comunicar-se, però fan falta ulls i mans per veure i intervenir en aquestes situacions. La mestra es disculpa, assumint la responsabilitat, i la culpa, d'una situació que ni de bon tros és responsabilitat seva. La Marina, mama de l'Alexandra, arriba a l'acollida del matí i no troba el moment de deixar la seva nena en una aula on no hi ha cap mestra referent i on clarament falten mans per atendre els infants. Al grup de nadons de la Mimosa les criatures veuen tres mestres diferents al llarg de la jornada a l'espera que arribi qui ha d'estar amb el grup totes les tardes. Nens i nenes que no tenen ni un any. No caminen. Són nadons. És una barbàrie.
I com aquestes, moltes altres situacions s'estan vivint a les aules de les escoles bressol de Sant Cugat per culpa d'un Ajuntament que no compleix. Ni ara, ni abans. Perquè això ve passant des de fa anys, per culpa d'una borsa docent mal gestionada i un personal encarregat de la contractació de mestres que deu tenir altres prioritats. Un govern que no cobreix les vacants de mestres, que no envia substitucions a temps i, en definitiva, no es preocupa pel benestar dels infants que passen tantes hores cada dia en aquests espais. Espais que ens vénen com segurs, acollidors i garants del benestar. Espais on, a la pràctica, les mestres fan malabars per arribar a tot. No senyor, això no és benestar. Això no és segur. No ens oblidem, a més, que estem parlant d'un servei públic pel que paguem una quota absolutament abusiva. Públic però privatitzat, vaja. I ni així.
No hi ha dret. No teniu vergonya. No callarem.
ALABA PENYA és mare de l'escola bressol pública del municipi i mestra del Turó de Can Mates