NON NORON NON ( Goldberg )

Ahir varem veure al Teatre-Auditori un dels plats forts d'aquest cap de setmana dedicat a la dansa a la nostra ciutat. Es tractava de Goldberg, un espectacle creat per Ferran Carvajal a partir de les arxiconegudes “Variacions Goldberg” de Bach.

Diu la llegenda que a mitjans del segle XVII, un tal comte Keyserlingk, que no podia dormir, va encarregar a Goldberg que toqués el clavicèmbal per amenitzar les seves nits d'insomni i aquest, com que era deixeble de Bach, va demanar al seu mestre unes composicions terapèutiques per a les llargues nits de vigília del comte i la seva esposa.

Aquí, la parella que pateix insomni està acompanyada de tres músics, ja que la versió que s'aprofita no és la de clavicèmbal, sinó l'adaptació que en va fer el 1954 el violinista rus Sitkovestssky per a trio de corda. Els músics campen lliurement per l'habitació, amb vestit negre i llacet, és clar, s'interrelacionen amb els dos actors ballarins, i en algun moment fins i tot són l'obscur objecte del desig de la parella. A part de la música de Bach hi ha un altre substrat sonor creat per Oriol Rossell amb sorolls tipus motor de la nevera, degoteig d'una aixeta... sorolls magnificats en nits d'insomni.

La proposta dramatúrgica de Carvajal i Ignasi Duarte resitua l'acció en una època no massa definida, però més o menys actual, i en una habitació d'una casa o d'un bloc de pisos. Seguint el concepte de les variacions, 30 melodies a partir d'un únic tema o ària, ens trobem una sèrie de situacions escèniques o quadres a l'entorn de l'insomni. Com diria Borges, “dormir es distreure's del món”, i és clar, qui no pot dormir, pensa. I ja se sap, els somnis de la raó provoquen monstres. Situacions oníriques, paranoies, fòbies... se succeeixen sense solució de continuïtat en un espectacle amb imatges plàstiques i poètiques impactants, com la de l'home i la dona sortint d'uns forats de la paret com cucs d'una poma corcada, o el final, amb la dona penjada a la làmpada encesa agombolant-se com en una cançó de bressol al so de l'última de les variacions de Bach.

L'espectacle, presentat com un drama concert, té uns intèrprets magnífics tan pel que fa a l'execució musical de Laia Puig (violoncel), Oriol Algueró (violí) i Sergi Alpiste (viola), com pels dos actors ballarins que es mouen dins el concepte de dansa teatre encunyat per Pina Baush, amb molts moments que recorden el Cafè Munich de la coreògrafa alemanya.
L'Anna Roblas i el Ferran Carvajal estan esplèndids: són com el yin i el yan. Ella lluminosa, oberta, rutilant. Ell reconcentrat, introspectiu, perfeccionista. Mostren una gestualitat repetitiva i seriada amb un llenguatge propi que Carvajal ja insinuava a les aportacions de moviment que havia fet a l'espectacle 2666, representat fa pocs mesos al Teatre-Auditori.

La il·luminació de Maria Domènech és una gran troballa de l'espectacle que potencia una escenografia enginyosa que es munta i es desmunta, de Max Glaenzel i Estel Cristià (construïda als tallers del Ta!). Una llum naturalista que entra per la finestra, com si es fes de dia, va evolucionant cap a les diferents atmosferes: angoixants, fantasmagòriques, poètiques... amb uns cromatismes molt ben aconseguits.

Una dotzena de persones va desistir de veure acabar una obra que durava escassament una hora, on podies gaudir, si més no, de les variacions de Bach ofertes amb sensibilitat i bona interpretació per tres músics en directe. I és que els esquemes televisius, aquells que marquen que l'espectador no ha de pensar i se li ha de donar tot mastegat, han anat pervertint i condicionant els gustos del públic. Segurament, els que esperaven veure dalt de l'escenari el Narcís del “Cor de la ciutat” van sortir decebuts. En canvi, els que anàvem a veure el Ferran Carvajal ens varem trobar amb un creador jove que assumia els riscos propis de la seva joventut. Però el més sorprenent del cas va ser el resultat, per l'alt grau de maduresa en la consecució i realització de tots aquests somnis. Ferran, no desisteixis. Tú vales mucho.


Dolors Vilarasau


FITXA TÈCNICA

GOLDBERG . Espectacle de Ferran Carvajal a partir de les “Variacions Goldberg” de J. S. Bach. Dramatúrgia: Ignasi Duarte i Ferran Carvajal

Intèrprets: Anna Roblas ( ballarina), Ferran Carvajal (ballarí), Oriol Algueró (violí), Sergi Alpiste (viola) i Laia Puig (violoncel).

Escenografia: Estel Cristià/Max Glaenzel. Construcció escenografia: Teatre Auditori de Sant Cugat/Xarli. Vestuari: Ariadna Papió. Espai sonor: Oriol Rossell. Il·luminació: Maria Domènech. Cap tècnic: Paco Beltrán. Tècnic de so: Marc Ases. Producció: Anabel Labrador. Producció executiva: Marc Tarrida/Oriol Algueró

Direcció i coreografia: Ferran Carvajal

Producció: Casalot Produccions, Mercat de les Flors, Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i Teatre-Auditori de Sant Cugat

TEATRE-AUDITORI DE SANT CUGAT
Divendres, 25 d'abril de 2008