Un diumenge sense família

Aquest diumenge sense fills, nets, nebots, cangurs o veïns a qui poder recorre com excusa m'he presentat a dos dels espectacles de la programació familiar del municipi. Amb cert voyeurisme i molta curiositat abans de les 12 del matí estava palplantada i fent cua al Teatre la Unió, per a retrobar-me amb la Pipi Langstrump , aquesta heroïna d'acció, personatge entranyable de la meva adolescència.

Entranyable, com la seva creadora, l'Astrid Lindgren, amiga dels llibres, dels infants, dels animals i del teatre. Hi havia força nens a la Unió, la majoria molt petits, i una Pipi, que si no fos perquè ha arribat amb mitja hora de retard, i es mereixia una estirada d'orelles - però ja se sap ve de Suècia, i això queda molt lluny!-, he estat encantada de trobar-me amb ella.

Històries de pirates, de bandolers, de nans, de nens amb el cor de lleó i de germanets gelosos explicades i jugades per una Mireia Piferrer que canta, balla, interpreta i canvia decorats amb gràcia i ritme. Espectacle ben portat i concebut per la directora Lídia Linuesa. I unes paraules creades per una dona, que avui tindria 101 anys, que m'han tornat a sonar actuals, noves, fresques, engrescadores.

A les 6 de la tarda, la cita era al Teatre-Auditori amb la Xarxa, aquesta promotora i programadora d'espectacles infantils que fa tan bona feina a Sant Cugat i arreu de Catalunya. Un teatre ple de nens i nenes amb familiars que anaven a sentir ni més ni menys que 'El Superbarber de Sevilla', l'adaptació al català de Miquel Desclot per a públic infantil de la cèlebre òpera bufa 'El barber de Sevilla' de Rossini.

Tota l'obra porta el segell inconfusible de Tricicle des de l'entrada dels músics, a la interpretació gestual dels actors cantants. Una posada en escena farcida de gags i picades d'ullet a l'espectador que desprén enginy per les quatre bandes. Amb una escenografia corpòria de l'exterior de la casa de Rosina que s'obre com un desplegable per a mostrar l'interior de la casa, on el doctor Bàrtolo té segrestada a l'enamorada del Comte d'Almaviva.

Els músics: piano, flauta travessera i contrabaix i els cantants, fan una interpretació notable sobretot pel que fa a les àries: l'arxiconeguda de Fígaro, la de Rosina, la de Don Basilio, la del doctor Bàrtolo i la canzone i serenata del Comte d'Almaviva, amb una brillant execució dels intèrprets del quintet final i una competent direcció de musical d'Alan Branch.

Després d'aquest diumenge, que rejoveneix més que els tractaments facials de la Margaret Astor, puc constatar vàries coses encara que semblin veritats de Perogrullo: A Sant Cugat hi ha molts de nens. Molts dels familiars porten els nens el teatre. La programació familiar s'allunya cada vegada més d'aquells espectacles sèrie B, refugi alimentari d'actors sense feina i pocs recursos econòmics. Que ja voldrien molts espectacles per adults tenir el nivell interpretatiu i la factura d'alguns espectacles familiars.

De tot això, en dono fe, en un diumenge a Sant Cugat, sense família.