Joaquim Serrahima: ''La gestió de la salut en mans privades o concertades funciona millor''
Metge
El santcugatenc ha dedicat la seva vida a la medicina, tant exercint com a metge com des del vessant de la gestió sanitària
Comparteix:
Dr. Joaquim Serrahima / Foto: Cugat Mèdia
avui, a les 06:00 Carme Reverte / Eva Garrido EntrevistaPDF
El santcugatenc Joaquim Serrahima va sentir una vocació de ben jove; la d'ajudar a la gent. Amb aquest desig va estudiar medicina i es va especialitzar en traumatologia. Més tard va entrar a l'escola de negocis ESADE per poder-se dedicar a la branca de la gestió sanitària i l'any 2004 va rebre l'encàrrec de ser el director general de la Catalònia Fundació Creactiva. En una conversa al magazín 'Faves comptades' el doctor Serrahima recorda la seva infantesa, fa balanç de la seva trajectòria com a metge i gestor de diversos centres i analitza el model de sanitat actual.
ESCOLTA-HO
Dèiem que la seva vocació altruista es desperta de molt jove. Soc metge per vocació. Vaig estudiar medicina i m'hi he dedicat durant molts anys. Primer al centre Peracamps, després a l'Hospital del Mar i a diverses mutualitats. Però va arribar un moment en què vaig creure que, a part de solucionar problemes a persones concretes, m'agradava més el món de la sanitat en general per poder canviar més coses. Llavors, vaig estudiar a ESADE, per poder-me dedicar a la gestió sanitària.
Sempre que li hem fet una entrevista en aquesta casa ha sortit, podríem dir, l'anècdota del seu naixement. Per què va néixer a Tetuan, al Marroc? Jo vaig néixer a Tetuan perquè el meu pare aquella època treballava allà. La meva mare es va quedar embarassada i quan va ser el moment de venir cap a Barcelona perquè jo naixés, no la van deixar pujar a l'avió perquè estava embarassada i els va fer por que pogués parir a l'avió. Es va quedar al Marroc i vaig néixer allà.
I hi ha tornat? Sí, hi vam tornar fa cinc anys, crec, amb els meus fills i amb la meva mare, a fer una volta pels llocs on havia estat de menut. La veritat és que jo no me'n recordava de res, però em va fer gràcia recordar-ho, sí.
Quins records guarda de la seva infantesa? De la meva infantesa tinc records molt bons. Nosaltres vivíem al barri de Sarrià, a Barcelona, amb una família molt gran. Som cinc germans i tinc 46 cosins! I tots vivíem en cases amb jardí, així que anàvem d'una casa a l'altra a jugar. Després, com que en aquella època anàvem a missa a la parròquia dels Caputxins de Sarrià, em vaig fer molt amic de Jordi Llimona, un frare i escriptor molt conegut. I a l'escola vaig anar als Salesians de Sarrià, una escola en la qual no vaig encaixar massa, però que em va donar la formació tècnica i els coneixements necessaris per anar després per la vida.
Dèiem al principi que va decidir fer medicina, però a la família hi havia antecedents? Hi havia algú que es dediqués a aquesta branca? El tiet-avi de la meva mare era el doctor Viladevall, de Mataró, però no hi havia cap més antecedent. Aquest tiet-avi de la meva mare era el director de l'Hospital de Mataró i d'ell encara guardo la taula del seu despatx a casa, que me la van donar quan va morir.
I per què va triar la traumatologia? Vaig començar a estudiar medicina i passava l'estiu a Sant Pol de Mar, a la casa que hi havia davant del doctor Balius, una eminència de la cirurgia traumatològica. I parlant amb ell, quan jo feia segon o tercer de medicina, em va dir: ''escolta, vine amb mi al centre Peracamps i així aprens, veus malalts i et vas situant''. Allà vaig conèixer una medicina, que suposo que continua existint, però que com que us parlo de principis dels anys 70, doncs veia apunyalats, ferits de bala, va coincidir també amb l'època en què a Barcelona va haver-hi els terrorismes, els GRAPO... Això em va fer veure que realment, fent de metge, salves vides i resols problemes. Tant és així que quan van tancar el centre Peracamps i vam anar a l'Hospital del Mar, que vaig estar-hi vuit anys d'adjunt al servei de traumatologia, a mi el que m'agradava eren les guàrdies i operar a les guàrdies.
El 2004 arriba la Catalònia Fundació Creactiva, no? L'any 2004 estava a la Unió Catalana d'Hospitals, que és la patronal del sector, i em van demanar que fes un pla de viabilitat per a una fundació molt gran que tenia problemes. Aquest encàrrec em va arribar per tres vies diferents, vaig entendre que parlaven de la mateixa fundació. Vaig aterrar allà, vaig fer el pla de viabilitat, el vaig presentar tres mesos després i em van demanar que m'incorporés com a director general. Jo en aquells moments estava enfeinat amb l'expansió del grup Quirón, però finalment vaig creure que estava cridat a anar a la fundació.
I des de llavors fins ara, quins canvis s'han produït? Com ha millorat la fundació? La fundació estava en una situació precària, estava en fallida tècnica, es feia poca formació, tenia un model d'atenció, jo diria que antiquat, i la meva proposta va ser canviar-ho tot. L'organització, els uniformes, les ràtios, els horaris, la cuina, els transports, ajustar els salaris als convenis, començar a fer molta formació, canviar el model d'atenció, la manera de treballar amb els usuaris, etc.
Hem aconseguit que els nostres usuaris puguin triar activitats, vam créixer en espais, en edificis i en facturació. Quan vaig arribar hi havia uns 400 usuaris i uns 450 treballadors. I ara, quan he marxat, teníem més de 1.000 usuaris i 850 professionals. Hem fet créixer la fundació, però més que de mida, també l'hem fet créixer perquè cada dia ho fan millor. Crec que l'hem convertit en una de les fundacions emblema al sector pel seu model d'atenció i la manera de treballar.
Ha fet mai l'exercici de pensar quins canvis s'haurien de produir en la gestió de la sanitat pública d'aquest país per millorar-la? Sí. I penso que s'han de canviar coses, que s'ha d'evolucionar. D'entrada, amb els pressupostos; perquè en percentatge, Catalunya no és la que dedica més diners a la sanitat pública en proporció a altres comunitats autònomes i països d'Europa. D'altra banda, en el model de gestió. Penso que la gestió cada vegada és més pública i crec que la gestió en mans privades o d'entitats concertades funciona millor, és més àgil i està menys encotillada per les normatives públiques i el funcionariat. I l'altra és que qualsevol entitat, qualsevol empresa, sigui sanitària o no, sigui social o no, ha de quadrar números i generar beneficis per poder reinvertir. I això no està passant en aquests moments.
Parlem de la seva relació amb l'esport, perquè vostè de jove va començar fent hoquei, oi? Sí, sí. De jovenet i de gran. Vaig començar a jugar a l'hoquei amb 7 anys i mig, quasi 8 anys, perquè l'hoquei sobre herba és l'esport de la família. El Júnior Sant Cugat el va fundar el meu avi al jardí de casa seva. Com deia, vaig jugar a l'hoquei des dels 8 anys fins als 55, després vaig president del Júnior durant 8 anys, una època en què vam fer una gran inversió i vam renovar tot el club.
A Montjuïc hi ha un estadi, el Joan Serrahima. Sí, està a nom d'un dels germans del meu pare, del tiet Joan, que va ser olímpic a Anvers i ell va ser campió de Catalunya i d'Espanya de 100 i 200 metres.
Quina és la seva relació amb Sant Cugat? Em pot dir un racó on li agradaria perdre's i per què? La plaça de Barcelona. Crec que ho té tot. És quadrada, amb la qual cosa cada xamfrà o cada part té el seu aspecte. Té unes casetes molt maques, que totes tenen un pati o un jardí al darrere, hi ha l'edifici de l'antic ajuntament, que té la seva gràcia...
Nosaltres vivim a Valldoreix, en una casa amb jardí i hi estem molt bé. Però de vegades hem plantejat anar a viure a Sant Cugat perquè ens hem fet grans. Jo sempre dic, ''si anem a Sant Cugat, anem a la plaça de Barcelona'', perquè a mi m'agrada molt.
Hi ha algun altre racó fora de Sant Cugat? On visc, a Valldoreix, s'hi està de meravella amb el jardí, però un espai que m'agrada molt és el Delta de l'Ebre. Allà hi tenim una caseta, la meva sogra hi té una finca i nosaltres hi tenim una caseta de fusta que sempre que podem hi anem. Allà tens el mar, el riu, l'arròs i la tranquil·litat.
Un plaer ocult? Jo diria que tots són coneguts, però una cosa que a mi m'agrada molt és badar. Aquesta expressió catalana que no sabria com traduir-la al castellà, però m'encanta badar, passejar, mirar, llegir. Això et permet relaxar-te i pensar, que és una de les coses que més m'agrada.
Quines coses li preocupen? A curt termini em preocupa la salut de la meva mare i la d'alguns familiars que s'estan fent grans. I que els meus fills i els meus nets estiguin bé i siguin feliços. En l'àmbit global, doncs la feina que acabo de deixar fa 15 dies, que la Fundació continuï tirant endavant, que ho farà, segur, perquè està en molt bones mans. I en el món tinc poca influència, per tant, a mi les coses amb les quals tinc poca incidència no m'acaben de preocupar, perquè no puc fer res. I em preocupa molt la situació de Catalunya, que està de mal en pitjor.
DECLARACIONS
Joaquim Serrahima
La gestió (de la sanitat pública) cada vegada és més pública i jo crec que la gestió amb mans privades o d'entitats concertades funciona millor, és més àgil i està menys encotillada per les normatives públiques i pel funcionariat.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.