Què podem fer quan el contingut entra a casa o a l’escola? Cugat Mèdia en parla amb expertes

‘El juego del calamar’ és la sèrie de la qual tothom en parla. És una de les novetats de la plataforma Netflix, que tracta d’un grup d’adults que participen en una competició de jocs infantils en la qual qui perd és assassinat. La ficció sud-coreana, recomanada a partir de 16 anys, preocupa a psicòlegs i mestres que veuen com ha començat a colar-se els darrers dies entre criatures de 5 a 10 anys. De fet, el CAC ha demanat a les famílies que evitin que els menors d’edat vegin la sèrie i recorda que les plataformes tenen sistemes de control parental.

“Penso que no és un contingut adequat per aquestes edats”. Així de contundent s’ha mostrat la psicòloga Isabel Custodio, col·laborada de l’entitat santcugatenca d'[ED]BUILDING, que ha explicat a Cugat Mèdia que és important, però, no prohibir a les criatures veure segons quins continguts “perquè ho acabaran mirant d’una altra manera”. “Hi ha altres mecanismes de control parental que no passen per la prohibició, sinó que passen per l’exclusió”, afegeix Custodio. De fet, actualment es poden excloure no només continguts, sinó la cerca de determinades paraules. Si tot i això la criatura hi accedeix, Custodio explica que “aleshores sí que tocaria una conversa positiva amb l’infant” perquè entengués “per què hi ha continguts que no són adequats per a ells”.

També com una oportunitat ho enfoca la directora de l’escola pública Pins del Vallès, Marta Aliart, que tot i que no han detectat que al seu centre es jugui simbòlicament a ‘El juego del calamar’, es mostren atents amb la qüestió per poder-se avançar, si cal, a la situació. Aliart explica a Cugat Mèdia que “s’han de detectar quines possibilitats hi ha per, també, convertir això en una situació educativa”. És important, afegeix, analitzar “si hi ha molts nens i nenes que estan reproduint el joc o si és una petita quantitat i, a més, l’edat en la qual es dona el joc” perquè “si el cas es dona a l’escola, s’ha de tenir la mirada crítica per parlar-ne a l’aula”, diu Aliart.

De fet, Custodio defensa que “el que fan els nens [d’imitar], no és res diferent del que s’ha fet sempre perquè el joc simbòlic forma part del procés de desenvolupament infantil”, per això creu que “no cal una posició de negar la realitat”, sinó més “d’observar el fenomen i veure com els nens desenvolupen el joc de repetició”. Això sí, alerta que és molt important fixar-se amb les edats en què s’imita aquest joc perquè “no és el mateix que ho facin nens de 5 a 8 anys (com ens estan arribant testimonis), que a partir dels 11”. “Mirar el context de maduresa de l’infant” és clau per Custodio.

Les expertes consultades per Cugat mèdia expliquen que ‘El juego del calamar’ s’ha d’agafar com “un fenomen més” que torna a posar sobre la taula el debat sobre què fan les criatures amb aquests continguts que, al final, acaben tenint-ne accés. Ambdues aposten per “acompanyar” les criatures en la descoberta de nou contingut i fomentar un esperit crític sobre què miren.