El periodista santcugatenc presentarà una tesi sobre l’era de la desinformació.

Miquel Urmeneta és un periodista i investigador santcugatenc que està a punt de finalitzar un doctorat que tracta sobre l’era de la desinformació, la postveritat i les ‘fake news’. A banda d’haver col·laborat a Cugat Mèdia fa més d’una dècada, ha format part de diversos projectes relacionats amb la comunicació, les noves tecnologies i l’educació.

Com li explicaries a la teva tieta què vol dir que estem a l’era de la postveritat?
Doncs jo li diria que no s’hi amoïni gaire. Això de la postveritat no deixa de ser una narrativa dels mitjans. És veritat que l’opinió pública no funciona molt bé, però mai no ho ha fet. Tampoc no ens alarmem, intentem posar-hi solució.

I què són les notícies falses? Tu creus que ja no ens importa si els diaris ens diuen o no la veritat?
Més que parlar sobre ‘fake news’ o notícies falses parlaria sobre desinformació. D’aquestes manifestacions esbiaixades o defectuoses de la informació, moltes de les quals corren per la xarxa. Que això hagi passat i que hagi sigut públic, ha creat un cert escàndol social. A molta gent li preocupen les ‘fake news’. Potser no saben ben bé què són, però li preocupen. Per tant, jo crec que sí que ens interessa la veritat, en principi. Però potser després no som capaços d’arribar-hi, a la veritat.

Com és això?
Volem la veritat, fem el que podem per arribar-hi, però aquí caldria fer dues remarques. Per un costat, parlaria de l’efecte de la tercera persona, que consisteix a atribuir un gran efecte manipulador dels mitjans en les persones que sostenen la posició contrària a la meva. I, en canvi, pensar que els mitjans a mi no em manipulen. I la segona remarca és que per ser crític i fer un consum crític dels mitjans, cal ser autocrític i qüestionar-se a un mateix. I això passar per no estar gaire segur de les coses que un pensa saber.

En l’àmbit local, tot això de les fake news és el que abans enteníem com a rumors?
Jo crec que és una cosa una mica més sofisticada. Les ‘fake news’, per començar, no són notícies, són peces de contingut que semblen notícies. Perquè tenen un format de notícia: amb un titular, una entradeta, una imatge amb un peu de foto, etc. Jo crec que les ‘fake news’ i els rumors, el punt on s’assemblen més és que són informacions no contrastades i que corren ràpid. Per tant, d’alguna forma podem dir que sí, potser sí que tenen alguna cosa a veure. O almenys el mecanisme que les vehicula és similar.

De cara a les eleccions del 14F, si es mantenen, ens recomanes que estiguem especialment atents a alguna cosa? Com ens la poden colar?
Normalment la gent està molt interessada a desactivar peces de contingut concretes. “I això com se sap?”, “I aquesta imatge és de la manifestació o no ho és?”. No dic que això no tingui importància, crec que la té, però a mi el que em sembla més greu és una manipulació de base que s’articula confonent dues coses.

Quines coses?
Les coses de la política amb la política de les coses. Les coses de la política són els problemes que tenen els polítics: escollir un candidat, posar-se d’acord per pactar pressupostos, etc. Però aquests no són els nostres problemes com a ciutadans, són els seus problemes. I després està la política de les coses, que és el que ens afecta a nosaltres. La cosa pública, com es gestiona i quins són els reptes que tenim davant. La pandèmia posa en crisi tot això. El que veiem és que els polítics són molt bons per les coses de la política, però no per la política de les coses. El que veus és que si una persona orienta tots els seus esforços a sobreviure com a polític, potser no té tant temps o tanta capacitat per dedicar-se a la política de la vida real. Llavors ve una crisi com aquesta, que no és política, que és sanitària, i veiem que potser no tenim gent prou qualificada. On són els estadistes?

Tu creus que té solució aquest estat de desinformació en el qual vivim?
No crec que tingui solució però sí que crec que hi ha solucions que poden millorar l’estat de les coses. Una primera cosa és detectar el problema. Gràcies a la narrativa de la postveritat, que neix a l’ombra d’altres coses, s’ha posat al centre la importància que té estar ben informat. Doncs si això es tradueix en una motivació social i també entren altres elements com classes a les escoles i es propaguen cada cop més iniciatives per contrarestar la desinformació, com ‘Maldito bulo’, estarem fent moviments en la bona direcció. I potser d’aquí a una generació, una part important de la població ja estarà molt més immunitzada davant d’aquests perills. Potser sí i tant de bo que entre els uns i els altres ho aconseguim.