Vicki Bernadet: 'Quan saps que un de cada cinc infants és víctima d'abús sexual has de pensar que et pot tocar a tu'

La xifra d'abusos sexuals a menors es manté estable des de fa 30 anys. Els estudis indiquen que el 20% dels infants i joves de menys de 17 anys pateixen aquest tipus de violència. La sensibilització i assumir que qualsevol persona pot ser víctima d'aquesta situació és clau per detectar i prevenir aquests delictes, ja que el 80% de les agressions sexuals es produeixen en l'entorn de confiança de la criatura i el 65% dins de la família. I és que només en el 15% dels casos l'abusador és un desconegut. Coincidint amb Dia mundial de la prevenció contra l'abús sexual infantil, que es commemora el 19 de novembre, el magazín 'Faves comptades' ha parlat amb la valldoreixenca Vicki Bernadet, presidenta de la fundació que porta el seu nom i que treballa des de fa més de 20 anys en la defensa dels menors que han patit abusos.

Escolta-ho

Bernadet ha insistit en la necessitat de prendre consciència que qualsevol persona és vulnerable a patir aquestes violències. "Tenim una societat que ha fet passos importants a l'hora d'assumir que és un problema social, però que alhora és resistent a creure-s'ho en l'àmbit personal", ha alertat l'activista.

Segons l'Organització Mundial de la Salut, un de cada cinc menors pateix abusos sexuals abans dels 17 anys. Fa feredat pensar-hi, perquè això vol dir que, per exemple, a cada aula on hi hagi 25 alumnes, 5 poden ser víctimes d'aquestes violències.
Sí, a més és una estadística oficial, no una estadística feta per entitats diverses, i no varia excessivament de l'estudi que es va fer l'any 94.

Això vol dir que tenim una societat que ha fet passos importants a l'hora d'assumir que és un problema social, però que alhora és resistent a creure-s'ho en l'àmbit personal. La gent creu que són coses que passen als altres. Aquesta és la barrera que hem de trencar, perquè si no no podrem avançar.

Bàsicament perquè s'estima que el 80% de les agressions sexuals es produeixen en l'entorn de confiança de la criatura i el 65% dins de la família.
Només en el 15% dels casos l'abusador és un desconegut. Llavors, el 85% són persones conegudes i família. Això vol dir que la majoria d'abusos passen en aquests àmbits on hi ha una negació i una falsa seguretat.

Si no tens previst que pugui passar a la teva família, si malauradament succeeix, encara que la criatura et doni senyals, tu no hi connectaràs.

Perquè no estàs preparat per veure aquests senyals d'alerta.
Les criatures alerten de manera diversa, més enllà de la verbalització també hi ha el llenguatge corporal, emocional, creatiu... Però si creus que un abús no pot tenir lloc al teu entorn, pensaràs que ha passat alguna cosa a l'escola, per exemple. Per això és important que sempre tinguem present que és una situació que pot passar.

Tot i que les xifres siguin clares, és dolorós pensar que algú de la teva família o del teu entorn més pròxim pot ser aquest monstre.
Sí, ho fa més difícil, però a la vegada les xifres també ens hauríem de fer obrir els ulls.

Quan vaig a les escoles a fer tallers per a pares i mares, a les AFA, sempre els dic que les estadístiques tiren per terra la sensació de seguretat. Quan veus que un de cada cinc infants és víctima d'abús sexual has de pensar que et pot tocar a tu. T'has de preparar i informar-te. La por paralitza, la informació dona poder.

I encara sabem més coses, que un 60% dels infants que han patit abús mai rebrà ajuda i que el 90% no ho dirà fins que sigui adult.
Quan a una criatura li està passant això i ningú ho detecta creix amb aquesta motxilla. Tu ho has dit, el 90% no ho explica fins que és adult.

Les estadístiques de polivictimització demostren que aquesta criatura, a mesura que es fa adulta, anirà patint diversos episodis acumulatius de violència perquè no té clara la línia del perill i perquè està en una situació de vulnerabilitat. No acabes de conèixer ben bé com funciona ni la vida, ni la sexualitat, ni la part emocional, i per tant vas caient en molts paranys.

Què passa quan la persona no ho pot explicar fins que és adulta?
Mira, jo crec que per a uns pares fins i tot és més dur conèixer la situació quan el fill o la filla ja és adult. Saber que ha passat per això d'infant i que no l'has pogut ajudar, que no has estat al seu costat i que ja no hi ha res a fer ha de ser molt dur.

A les criatures els hi poden passar moltes coses, els pares no podem evitar-ho tot, per això més val que ens preocupem de la prevenció. És prioritari que estiguem preparats i formats.

Quin paper té la prevenció en aquests delictes?
Quan hi ha una detecció precoç, les possibilitats que aquestes criatures tinguin aquests episodis fins a l'edat adulta són nuls.

Des que naixem fins als set anys és molt fàcil treballar amb el tema emocional, amb les males experiències. Si no ajudes una criatura que acaba de viure una mala experiència, possiblement quan tingui 40 anys s'haurà convertit en un trauma, i això és molt més difícil de solucionar.

Com has dit, la informació és poder. Des de la fundació feu moltes xerrades de sensibilització i formacions a centres educatius i a les AFA. Quines accions concretes es poden dur a terme per reduir els riscos?
La primera, amb lletres vermelles, cursiva i subratllat és primer assumir que tinc la possibilitat que em passi. Hi ha una part de la societat que pensa que aquestes situacions només les viu una part determinada de la població i així no és veritat. Tant li fa que siguis de la Mina o de Sarrià, ets igual de vulnerable.

Si no assumim això, la resta no serveix per a res. Ho hem de posar a la llista de preocupacions en el nivell que li pertoca, igual que fem tallers per combatre un ciberatac, la relació dels joves a les xarxes... podem formar-nos en prevenció d'abusos sexuals. Però malauradament la gent no en vol ni sentir a parlar.

El dolor que provoca fa que visquem d'esquena a aquesta realitat?
Per les respostes que em donen les famílies m'he adonat que és per dos motius. Alguns em diuen, "jo d'això no em puc sentir ni parlar" o "només de pensar-hi se'm posa la pell de gallina perquè tinc una filla petita"...

Quina contradicció, no? A això se li suma el que anem repetint, aquesta seguretat de creure que som immunes als abusos i que, per tant, és millor dotar-se d'eines per prevenir que els nostres fills caiguin en les drogues. Però et diré una cosa, el teu fill pot caure en les drogues perquè hi ha un abús sexual no tractat.

I en el cas dels infants, quines eines els podem donar perquè puguin identificar i denunciar situacions d'abús?
La millor prevenció és la que comences a fer a partir dels tres anys. En aquest moment ja pots ensenyar al teu fill o filla que hi ha dos llenguatges. El primer és el quotidià, que és aquell amb el que expliques com t'ha anat l'escola, què et ve de gust per menjar... I després hi ha el llenguatge emocional. Molts infants no saben detectar les emocions, no saben quines explicar quines són satisfactòries i quines que no els agraden.

Com que no estan acostumats a compartir-les, ens trobem que molt joves es tanquen en banda, sobretot els nois, a qui costa molt parlar de les emocions.

Com ho podem fer per ensenyar-los aquest llenguatge de les emocions?
Des de molt petits els podem assenyalar que les emocions normalment les notem en un punt, per exemple, a l'estómac.

Per tant, has d'escoltar l'estómac perquè sempre et dirà si et sents bé o malament i, si et sents malament, sempre tens raó tu.

Com a adults hem de validar i acompanyar les seves emocions, no menystenir-les, no?
Exacte, els hem d'explicar que no té raó la persona que els fa sentir aquesta emoció desagradable, sigui qui sigui, encara que sigui el seu pare.

Aquest sigui qui sigui cal remarcar-lo.
Quan dins de l'estómac et sents incòmode, no respectat, et fa mal, et sents atrapat, no pots parlar, tens raó tu, sempre.

Per tant, ho has d'explicar a algú perquè t'ajudi a resoldre-ho. Des de petits cal començar a detectar les emocions i posar-hi nom, igual que fem amb el llenguatge verbal.

Quan una criatura t'explica com se sent, tu li poses la paraula. Potser el segon cop que tingui aquella emoció no se'n recordarà del nom, però a poc a poc ho anirà aprenent. Amb això el fill o filla genera un enllaç de confiança amb el pare o la mare. Sap que pot parlar des de l'estómac i explicar com se sent, perquè ho ha fet sempre.

Des de la fundació expliqueu que hi ha una paraula amb la qual s'ha d'anar amb compte, els secrets. Com pot un infant diferenciar entre un secret i un problema?
Tots sabem que hi ha la frase perversa de l'abús sexual. "Això és un secret entre tu i jo." Aquest abús de poder entre l'adult o l'assetjador i l'infant.

Hi ha famílies que amb tota la bona intenció del món els diuen als fills que els secrets són dolents i que ho han d'explicar tot al pare i la mare...

Però hi ha secrets que no tenen per què ser dolents, com quan preparem una festa sorpresa, per exemple.
Exacte. És inevitable que les criatures, des de molt petites, tinguin jocs de secrets. Per tant, no li pots prohibir a una criatura que en un moment donat tingui un secret perquè forma part de l'aprenentatge i d'una lleialtat ben entesa.Els secrets per si sols no són dolents.

La dificultat és explicar què és un secret i què no ho és.
Els hem d'explicar que si algú ve i et diu "això és un secret entre tu i jo", i estàs contenta, estàs emocionada, tens papallones a l'estómac... Això és un secret, perquè és positiu.

Ara bé, si algú ve i et diu el mateix, però et sents malament, et sents atrapada, no dorms, et sents malament, a dintre l'estómac notes que estàs incomodíssima i que no pots més, doncs això no és un secret. Això és un problema.

Tampoc és un secret si algú et diu que el que ha passat és "entre tu i jo" i que no ho pots dir mai a ningú. Els secrets tenen un començament i un final, no existeixen els secrets per sempre.

Més enllà dels reptes socials, des de les entitats fa anys que demaneu canvis en la justícia.
La prescripció d'aquest delicte és injusta i trenca el dret a tenir les mateixes oportunitats. És injusta per a la víctima, però també per a la societat. Si un agressor confés està al carrer, posa en perill els teus fills.

Eliminar la prescripció d'aquests delictes és una lluita constant perquè hi ha resistència per part de tota la judicatura. Quan una persona vol posar la denúncia, però el delicte ja ha prescrit, ja no pot reclamar una restitució. Trobem que hi ha agressors que han confessat, però com que el delicte ha prescrit són al carrer. Això no és just.

D'altra banda, hi ha estudis dels Estats Units que demostren que els abusos sexuals es poden oblidar rotundament. Per tant, els tempos no són els mateixos que en altres situacions. A vegades hi ha un desencadenant que fa que una persona connecti amb un abús sexual que va patir fa 30 o 40 anys. Les víctimes d'abús sexual ho diuen quan poden, no quan volen.

Encara hi ha aquesta tendència de responsabilitzar la víctima en alguns casos i de no posar el focus sobre l'agressor.
Encara sentim allò de "si ho haguessis dit abans no hauria prescrit." És terrible, quan t'ho diuen és increïble.

En l'àmbit jurídic ens repeteixen que hi ha d'haver la presumpció d'innocència, però en altres països s'ha canviat la llei per evitar que aquests delictes prescriguin, tant a Europa com a Sud-amèrica i en algun estat dels Estats Units, per què no es pot fer aquí?

En quina galàxia està Espanya per no trobar una solució com ho han fet Anglaterra, Bèlgica i Dinamarca, per exemple. L'única raó que hi ha és que no ens hi volem posar.

DECLARACIONS

Vicki Bernadet

Tenim una societat que ha fet passos importants a l'hora d'assumir que és un problema social, però que alhora és resistent a creure-s'ho en l'àmbit personal.

Your browser doesn’t support HTML5 audio