Ghulam: 'Soc l'exemple de 15 milions d'afganeses que no tenen ni veu, ni vot, ni nom, ni cognom'

Amb motiu de la concessió aquest dimarts del Memorial Joan XXII a Nadia Ghulam, Cugat Mèdia recupera l'entrevista que l'activista per la pau va concedir a principis de gener. En aquesta conversa amb el mitjà públic, Ghulam defensa la pau des de l'experiència personal com a afganesa que ha patit directament els efectes d'una guerra que dura més de 50 anys, però des d'una visió àmplia, imparcial i 'independent a qualsevol interès polític, partidista o religiós'. L'Afganistan és un exemple més de tants altres conflictes que entren i surten del focus mediàtic i que eclipsen països amb estereotips i violència. Ghulam reclama educació en valors i una veritable defensa dels drets humans per part de la comunitat internacional perquè 'la pau és oxigen'.

Escolta-ho

(Entrevista publicada el 5 de gener de 2024)

Enhorabona per aquest reconeixement, que, a més, és el guardó més antic que es concedeix a Catalunya per la Pau. Per a què serveixen els premis?
Estic molt agraïda per aquest reconeixement i aquest premi.  Aquests tipus de reconeixements el que fan és visibilitzar la nostra tasca, que el món vegi que no són simplement paraules, sinó que són accions diàries. És posar el nostre granet de sorra per millorar el món a través de la pau i la convivència. 

Llavors, aquests premis serveixen d'empenta, per visibilitzar aquestes tasques que són molt importants.

Igual que la maldat contagia, la bondat també contagia. 

Així altres joves, altres persones veuen que és una tasca molt important que hem de fer tots, no cal ser activistes. Cada persona té la responsabilitat de treballar per la pau.

No només és aquest reconeixement, com deies, a la tasca, sinó que més diu que la fas "independentment de qualsevol interès polític, partidista o religiós". És poc habitual en l'activisme aquesta independència o aquest treball independent?
Jo vaig patir d'aquest tipus separacions per ideologies diferents. La pau no s'assoleix amb aquest partidisme, diferenciant ideologies religioses o qüestions de gènere.  

Hem de treballar per una cosa que és molt important, que és oxigen. L'oxigen és pau, perquè si no hi ha pau, ens morim tots.

Per tant, per treballar per la pau hem de ser molt, molt independents de tot.

I com es fa quan s'ha estat víctima directa de la manca de pau?
Pot ser que una de les raons principals per les quals ara estic treballant per la pau és aquest dolor que porto dins meu de patiment de guerra, de violència.  No tan sols provoca destruccions de cases, ferits i morts; sinó també un dolor emocional que no es cura, que et queda allà gravat dins del teu cor.

Jo a vegades dic que tinc hemorràgia interna, no saps expressar el dolor que t'ha provocat la guerra. Per això, potser, ara estic insistint moltíssim per a què aquest dolor que fa tant de mal i és tan potent, no el passi ningú.

Llavors, estic constantment conscienciant el meu entorn sobre aquests valors de convivència, pau, solidaritat, amor... perquè és l'únic que ens quedarà. Si estem vivint dos dies, vivim en pau. 

Aquest treball a favor de la pau t'està curant aquest dolor emocional?
M'està curant d'alguna manera, tot i que sé que no puc canviar els grans poders, aquells que estan fabricant armes, aquells que estan decidint quin país destruir, quines persones matar, quina ideologia utilitzar per manipular la gent.

M'està servint perquè les generacions futures són la meva esperança. Com a educadora social estic educant perquè no repeteixin aquest tipus de violència una altra vegada. On arriben les meves mans, estic fent aquesta tasca i això m'alleugereix aquest dolor.

Sembla que la violència torna de diferent manera, però sempre la tenim present d'una manera o d'una altra. Vostè va viure el règim talibà amb la retirada de les tropes soviètiques i ara l'ha vist tornar amb la retirada de l'exèrcit dels Estats Units. Hi ha diferències
La misèria de la guerra afecta els col·lectius més vulnerables, que són dones i infants. En tot el règim que jo he viscut i ara, les víctimes principals són dones.

Una de les coses que la població europea, que culpa només els talibans, no entén és que la culpa és d'aquelles coses que provoquen guerres. La causa del dolor principal de la gent afganesa és que portem 50 anys de guerra. Aquests talibans que veiem ara són el resultat de les barbaritats de 50 anys de guerra.

Ha fallat la comunitat internacional durant aquest temps de l'Afganistan, tot i propiciar un govern, unes eleccions, una Constitució?
Sí que han fallat, però no només a l'Afganistan, estan fallant per tot el món.

L'ONU s'ha creat perquè hi hagi pau i drets humans al món. Mira quin és el resultat, cada dia està morint gent. A Gaza, a Ucraïna, a l'Afganistan, a l'Àfrica, a Sud-amèrica, que no parlen ara. Tot això és un error. Si obrim els ulls, veurem que està fallant aquest sistema.

Què li demana a l'ONU o a la comunitat internacional?
Que facin si us plau la seva feina, que no facin partidisme, que no vagin al costat del més poderós, que realment lluitin pels drets humans, que és un llibre sagrat. 

Amb el retorn dels talibans es posava el focus mediàtic a l'Afganistan. Després ha vingut Ucraïna i ara la Franja de Gaza, però podem parlar de l'Àfrica, al Sahel, i tants d'altres llocs del món. Què ha canviat quan hem apartat una mica la mirada de l'Afganistan, aquesta mirada mediàtica? Què ha canviat, especialment per a les dones, quan s'ha deixat de mirar?
En aquell moment sentien que algú estava parlant d'elles i mirant de resoldre aquests conflictes i l'opressió. Ara s'ha quedat a la llista de països oblidats. Això és el meu dolor principal.  No podem girar la cara, hem d'ajudar aquestes dones, hem de fomentar la possibilitat d'educació i formació, no millorar la vida de les afganeses a través d'armes, sinó a través de fer-les psicòlogues, metges, obrir les fàbriques...

La comunitat internacional diu que no poden ajudar perquè estan els talibans, però el 80% d'aquests talibans deixaran les armes si hi ha fàbriques. No valoren l'educació perquè no han vist l'educació, però sí que valoren la feina perquè la feina els hi dona a menjar.  

Hem d'obrir altres possibilitats perquè aquestes persones deixin les armes i vagin a treballar per poder guanyar el pa i deixar d'oprimir i castigar la població. 

Ens falta cultura de pau davant un món que és injust i que volem solucionar a cop d'armament i imposició?
Falta moltíssima cultura de pau. Molts joves catalans pensen que no és necessari treballar per la pau, però és imprescindible a cada família, cada barri, cada comunitat. 

On posem els esforços per canviar aquesta situació?
L'educació pot canviar moltes coses. Quan vaig arribar a Catalunya posava el focus en l'educació. Ara dic en educació en valors, en valors ètics.

No necessito que els alumnes treguin bones notes, el que necessito és que els alumnes entenguin els valors humans, el respecte i la tolerància. Cal canviar la nostra metodologia d'ensenyament i centrar-nos més en els valors.

De fet, vostè treballa en aquest àmbit dels valors, amb joves, amb dones, amb diferents col·lectius. A cada entrevista que fa, acostumem a preguntar-li per la seva experiència personal allà a l'Afganistan. Lamenta que hagi de ser així, que hagi de fer-se valer d'un cas personal per poder posar el focus mediàtic en una situació que viu un país des de fa 50 anys?

Per a mi és molt difícil, però jo soc un exemple de 15 milions de dones afganeses que ara mateix no tenen ni veu, ni vot, ni nom ni cognom.

Per tant, per mi és molt difícil ser cada vegada la imatge d'això i que la meva història segueixi viva, però arran de la meva història, podreu entendre moltes històries que no estan explicades.

Quin és l'Afganistan que somia i què hauria de passar per fer-lo realitat?
L'Afganistan que jo somio no el vull comparar amb Europa perquè cada país té la seva bellesa. El meu país pot ser que no tingui una gran universitat, però és un món de dones sàvies.

El que jo somio és que el meu país tingui possibilitats de treball i que ens deixin en pau, que deixin de cultivar mines antipersonals a les nostres muntanyes, que puguem utilitzar les nostres terres per cultivar verdures i fruites i viure d'aquest país. És molt ric de recursos naturals i d'aigua, però per desgràcia els afganesos moren de set perquè l'aigua s'està desviant a altres països. 

El meu desig és molt simple: que ens deixin viure en pau, ja està.

Creu que hi tornarà?
El meu somni és tornar. Aquí és un món d'oportunitats per aprendre i al meu país és un món d'oportunitats per ensenyar.

Segurament la visió que tenim d'Afganistan està marcada per prejudicis i per les imatges que ens arriben en un context molt concret. Què hem de saber de l'Afganistan més enllà del conflicte?
L'Afganistan és un país molt hospitalari, molt divers en cultura, en llengües, en música i en tradicions. És un país molt muntanyós i molt bonic, però la gent no veu això.

Només veuen refugiats afganesos, guerres afganeses, burques, drogues... Quan m'ho diuen em quedo perplexa amb aquests estereotips sobre el meu país.