La sequera i els boscos 'espontanis' deixen Collserola sense aigua
Cugat Mèdia inicia 'El mes de l'aigua' amb un reportatge amb dos experts per explicar la situació excepcional que viu el parc
Societat
Publicat el 11/jul/23 per Albert Solé
A Collserola, en 30 dels últims 36 mesos ha plogut per sota del que és habitual en aquest Parc Natural. Aquesta dada ja ens indica quina és la situació precària de la serra per la sequera, malgrat les últimes pluges. Cugat Mèdia ha reunit a dos experts en la matèria per valorar la situació de Collserola amb perspectiva històrica i quin és el risc d'incendi. Amb aquest reportatge iniciem una sèrie d'informacions per parlar de la sequera que estem patint sota el títol: 'El mes de l'aigua a Cugat Mèdia'.
El doctor en Ecologia de la UAB, investigador del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i d'Aplicacions Forestals) i expert en canvi climàtic, sequera i incendis forestals, Eduard Pla explica que la situació actual de Collserola, on el 94% de les 11.000 hectàrees és massa boscosa i només un 6% es dedica al sector agrícola, és fruit de les últimes dècades. L'any 1960 prop del 80% era terreny agrícola, afegeix l'invertigador emèrit de l'IRTA (Institut de Recerta de Tecnologia Alimentària).
Això ha fet el que el bosc actual hagi crescut de manera espontània, arran de l'abandonament progressiu dels camps, i en períodes de sequera com l'actual, aquests arbres es queden la poca aigua dels subsòl. I amb un bosc sense gestionar i sense aigua, el risc d'incendi es multiplica. Eduard Pla admet que des de centres de recerca com el CREAF "encara no hem sabut trobar un nou model adequat pel nou paisatge de tenim". Aquest model, però, assegura, ha de passar per augmentar la zona agrícola de Collserola.
Robert Savé, per la seva banda, recorda que si els camps s'han anat abandonant els últims 60 anys no ha sigut per falta de productivitat, sinó per falta de "productivitat econòmica". "El valor de l'agricultura també és trencar el paisatge. Aquesta vinya [assenyala la de Can Bell], si hi hagués un incendi allà, no arribaria a l'altra banda. Per tant, no podem pagar 70 cèntims pel quilo de raïm, li hem de donar un altre valor. Qui ho paga? Aquest és el gran repte. Ens ho hem de repensar, perquè el món és diferent a com era el segle passat".
Eduard Pla explica que des del CREAF estudien com afecta als boscos mediterranis, acostumas a períodes de sequera, que hagi augment la freqüència d'aquests períodes, a més de la intensitat. "Ens preocupa saber quin marge tenen per adaptar-se a aquesta nova realitat", i afegeix que "un dels reptes és com fem madurar aquests boscos cap a estructures que siguin resistents a aquests noves condicions". Pla assegura que la natura ja ho sap fer per si sola, però no al ritme que necessitem, per això existeix la "gestió forestal", recorda.
De fet, aquesta gestió forestal és bàsica per protegit els boscos com els de Collserola dels incendis i, sobretot, del gran incendi de sisena generació que auguren els experts. "Com repensem el territori amb aquestes noves condicions per fer-lo més resistent i més robust per fer-lo més resistent als incendis que hi haurà", afirma.
La reflexió final de l'investigador emèrit de l'IRTA es planteja sobre l'ús que fem dels boscos davant el perill d'un incendi com el de Collserola que es podria endur fins i tot vides humanes. "Aquest és el gran repte que tenim, tornar a endreçar el territori, i no endreçar-lo amb fenòmens especulatius, sinó cap a un sistema de gestió del paisatge que sigui per viure-hi. De què serveix tenir boscos si no són aprofitables? Només per turisme i aspectes lúdics? Per fixar carboni? El CREAF diu que quan més vell és un bosc menys carboni recull. Per no tenir aigua? Ens ho hem de pensar", conclou Robert Savé.
Hem passat d'un model a un altre en poc temps. No hem sabut trobar un model adequat pel nou territori o paisatge que tenim.
Your browser doesn’t support HTML5 audio
Robert Savé
De vegades no tot es paga amb els diners. El valor d'aquesta agricultura és que trenca el paisatge: un incendi no arribaria d'un extrem a l'altre. Hem de donar valor al raïm, però qui ho paga?