Prestige: 20 anys de la marea blanca santcugatenca que va anar a netejar chapapote

Aquest mes de novembre fa 20 anys que el petrolier Prestige va naufragar davant la costa gallega i va provocar una catàstrofe mediambiental, amb el vessament de milers de tones de fuel a l'oceà Atlàntic. Davant aquests fets, un grup de santcugatencs vinculats al Grup de Natura del Club Muntanyenc Sant Cugat van anar en autocar fins a Muxía per a fer de voluntaris per treure chapapote de les platges. Van ser 80 persones i Cugat Mèdia n'ha reunit quatre -Maia Querol, Elena Sanfeliu, Ferran Casanovas i Francesc Duch- per parlar de com van viure aquells dies i dels records que en tenen.

Maia Querol i Elena Sanfeliu, que en aquell moment estaven molt actives en diferents entitats de la ciutat, van ser les que van tenir la idea d'anar a Galícia. "Però per no anar-hi soles, vam voler fer-ho des del Grup de Natura", explica Querol. "Ens imaginàvem anant-hi amb una furgoneta i unes 10 persones, però la gent s'hi va bolcar i vam ser-ne 80", afegeix. "Vam trucar a Nunca Máis Barcelona, per veure si hi podíem anar amb ells, però ens van dir que no perquè ja hi havia prou voluntaris", recorda Sanfeliu. "I la Maia i jo no ens ho podíem creure, no podia ser que hi hagués prou voluntaris; les notícies ens deien que estava controlat, i no era cert", apunta.

A més, Querol comenta que la solidaritat de Sant Cugat no van ser només dels 80 voluntaris: "La ferreteria El Pont ens va dir que ens donaria tot el material que necessitéssim". Mirant els documents que guarda d'aquell moment, Elena Sanfeliu explica que l'Ajuntament de Sant Cugat va pagar el transport, que van ser 7.200 euros, i que Sant Cugat Comerç els va pagar 1.800 euros en material de protecció. "Havíem de dur botes altes, granotes, ulleres, mascaretes, guants i productes per rentar-nos després", apunta. "El tema és que el chapapote era molt tòxic i hi havia molta alerta". "En molt poc temps, vam ser capaços de mobilitzar una cosa molt gran", indica Francesc Duch.

Quan els preguntem què els va motivar a anar a fer de voluntaris, Ferran Casanovas respon que estava molt sensibilitzat i enfadat per com s'estava portant la situació políticament: "Les notícies deien que tot estava controlat i que no hi havia cap perill, ja que això és el que deia el govern espanyol, perquè, per altra banda, ens arribaven imatges i entrevistes de gent d'allà que explicaven que els estava arribant de manera bèstia". "Volia saber què estava passant de primera mà, i també acompanyar la Maia i l'Elena", conclou.

A Elena Sanfeliu la va moure la natura i l'impacte ecològic: "Em sento part de la natura i veure allò era molt bèstia. També hi havia l'empipament per la mala gestió política, de veure com es deixa uns vaixells en aquest estat ruïnós navegar per aquí, sense saber qui n'era el responsable". "Era la sensació de voler saber qui és el culpable, i d'adonar-te que davant un fracàs així el govern no està preparat i t'enganya", sentencia. Querol hi coincideix: "Veure que hi ha una catàstrofe i que no s'està fent res, i sentir que nosaltres podíem fer alguna cosa, encara que fos poquet". "A més, recordo que hi havia el debat de si realment calien voluntaris, perquè els voluntaris tapaven el que no estava fent el govern, però al final veies que si el govern no ho estava fent, algú ho havia de fer", sosté.

Francesc Duch lamenta que "no es va assumir cap responsabilitat política de tot aquest procés". "I d'explicar mentides, perquè al final es va demostrar que estaven dient unes coses que no eren certes. Aquesta indignació, per mi encara hi és, l'enuig va ser molt gran i jo crec que encara no s'han depurat responsabilitats i això és molt greu", fa notar l'actual regidor d'ERC.

En arribar a Muxía, expliquen que van veure "un caos total". "A la primera platja gran que vam anar, era impressionant veure la quantitat de chapapote que anava arribant", recorda Sanfeliu. "Era imparable, anava arribant, arribant i arribant". "Generava molta impotència, perquè el treies, però continuava arribant", segueix Querol. I Casanovas assegura que tot feia olor de petroli: "El chapapote es quedava enganxat, era com un xiclet quan està tou. A la platja, entràvem dins el mar i agafàvem el chapapote, que venia barrejat amb aigua i pesava molt". Duch parla d'aquest moment dient que hi havia "molts sentiments contraposats": "D'un costat, hi havia la indignació que aflorava veient que la situació no s'estava gestionant bé i que no hi havia recursos per resoldre-la. I, per altra banda, la impotència de veure que la magnitud de la tragèdia era molt gran i que la feina que es feia era molt poca. Entraves a una platja al matí, treballaves tot el dia, i a la tarda quan sorties veies que la platja continuava negra", manifesta.

Ferran Casanovas parla de quan dormien al pavelló, on havien muntat una carpa per als àpats: "Les dones dels pescadors ens feien el menjar. Vam menjar sempre molt bé i vam estar súper ben atesos". "En canvi, no vèiem gaire homes pescadors", puntualitza. També explica que quan els pescadors van avisar del que passava, ja els van dir que tindrien unes ajudes per a cobrir-ho. "Les males llengües diuen que aquestes ajudes van arribar de seguida, i que a alguns pescadors ja els va anar bé no anar a treballar i no ajudar amb tot això. Van estar cobrant vuit mesos, i potser cobraven més de la subvenció que d'anar a treballar", comenta. "En aquell moment no sabíem això de les ajudes, però recordo la confusió", posa de manifest Sanfeliu. "No interessava que hi fóssim, això ho teníem clar. No sabíem què estava passant, de quina manera hi estava guanyant aquella gent per tenir aquesta catàstrofe. I això era absurd. Que hi hagi un impacte ecològic tan brutal i que la gent hi pugui guanyar diners, a sobre", conclou.

"De fet, al pavelló ens vam adonar que el que faltaven no eren voluntaris, sinó voluntat política", exposa Elena Sanfeliu. "Vam fer pancartes amb aquest lema, perquè quan venien mitjans de comunicació a gravar-nos a la platja sempre intentàvem sortir amb una pancarta". També recorda quan es reunien al pavelló en assemblea per compartir el que estaven vivint, i que una nit els van apagar els llums per no deixar-los fer l'assemblea. "Crec que els feia por que la societat civil s'estigués organitzant", puntualitza. Maia Querol també ho exemplifica dient que volien fer accions i convocar la premsa amb les pancartes, però que veien que això incomodava. "Per venir a ajudar, cap problema. Però quan intentàvem posar-nos a reivindicar, hi havia un cert malestar", aclareix.

Per a Francesc Duch tot plegat va ser una demostració que la gent "en un moment donat és capaç de deixar casa seva, fins i tot en dies de Nadal, i anar a ajudar amb el que poguéssim davant una situació molt extraordinària". "La gent tenia aquest sentiment, i si tornés a passar, reaccionaríem de la mateixa manera", conclou.

DECLARACIONS

Elena Sanfeliu

Havíem d’anar amb les botes altes, amb granotes, amb ulleres, amb mascaretes... Jo crec que no ens havíem posat mai mascaretes! També amb guants. I teníem productes per rentar-nos després. El tema és que era molt tòxic.

Your browser doesn’t support HTML5 audio

Maia Querol

Era molta impotència perquè treies, però continuava arribant. No recordo quant de temps va estar sortint petroli del vaixell, però constantment anava arribant.

Your browser doesn’t support HTML5 audio

Francesc Duch

Per a mi, va ser una gran demostració de la bondat de la gent. De moltíssima gent que en un moment donat és capaç de deixar casa seva i anar a trobar el desconegut, anant a ajudar amb el que poguéssim, i davant una situació molt extraordinària. Aleshores, jo crec que la gent continua tenint aquest sentiment. I si tornés a passar, tornaríem a respondre de la mateixa manera.

Your browser doesn’t support HTML5 audio