Carlota De Sojo Caso: 'El micromasclisme és una violència més subtil, però per ser subtil no és menys greu'

Un home, amb les cames obertes, ocupa un seient i mig a l'autobús i, al seu costat, una dona, es fa petita per encabir-se al tros de cadira que li queda. Un cop al carrer, aquesta mateixa dona passa per davant d'un bar, on un client la mira de dalt a baix i opina, en veu alta i sense cap vergonya, com de bé li queda 'aquesta faldilla tan curta'. A la cua del supermercat, se li intenten colar, i quan es defensa amb un 'perdoni, però em sembla que va darrere meu', li etziben: 'què passa, que tens la regla?'. Aquests són alguns exemples del que, l'any 1991, el psicòleg Luis Bonino Méndez va catalogar com a 'micromasclismes'. Cugat Mèdia en parla amb Carlota De Sojo Caso, portaveu del col·lectiu feminista Hora Bruixa.

Escolta-ho

Què és el micromasclisme?
Sincerament, aquest no és un concepte que m'acabi de convèncer, però s'entén el micromasclisme com aquelles violències del dia a dia que són molt invisibles i que sembla que no es percebin, però que també reprodueixen el sistema patriarcal on vivim. Poden ser actituds, mirades, comentaris... Són les violències que patim les dones al dia a dia, vinculades al masclisme, però d'una forma més subtil.

I per què dius que no t'acaba de convèncer el concepte?
No em convens que se l'anomeni "micro". És veritat que és una violència subtil, però per ser subtil no és menys greu, ni ens afecta menys, ni reprodueix menys el patriarcat que patim.

Si és menys visible, pot ser més difícil de denunciar?
Exacte, és més difícil de denunciar i, fins i tot, de detectar per nosaltres mateixes, com a dones, i de fer-ho veure als altres. Però és una violència masclista en el seu estat pur.

Quins consells ens donaries per poder detectar aquestes violències més subtils?
Jo el consell que donaria és que parlem entre les dones de les coses que ens generen malestar i que ens violenten com a dones. Que tinguem un relat comú envers això, que puguem posar nom a les violències que patim, siguin greus o no. Parlem-ne entre nosaltres, formem-nos en relació amb tot això, detectem les violències i també denunciem-les públicament, per molt subtils que siguin.

Què creus que cal fer en cas de patir un d'aquests comportaments en primera persona?
Depèn de cada situació. Però sí que és important que ens defensem de les violències, per més petites que siguin. Tenim dret a respondre i a visibilitzar allò que ens passa. Però hem de fer sempre el que ens faci sentir segures, això també.

Què podem fer perquè això no se segueixi reproduint?
Per mi, principalment, la responsabilitat la té el gènere masculí, la masculinitat hegemònica. Hi ha d'haver nous referents d'home, que puguin ser cuidadors, empàtics, que siguin capaços de dir als seus companys "això no és tolerable, perquè això és masclisme, també", homes autocrítics amb les seves actituds... I també cal un sistema educatiu que tingui en compte els valors feministes i que imparteixi una educació feminista.

Quin tipus d'actituds masclistes es disparen durant aquests mesos d'estiu?
Hi ha una forta pressió estètica que s'exemplifica de moltes maneres: als anuncis publicitaris, al malestar que sentim quan ens posem un pantaló "massa" curt... Aquesta pressió estètica tan arrelada que tenim per l'educació que hem tingut, tant a l'escola com a la societat en general. També hi ha l'assetjament verbal i sexual al carrer i al transport públic. És trist però és cert que avui dia encara ens trobem amb aquest tipus d'actituds, i és molt violent haver de viure amb això. Però sembla que les dones normalitzem tot això, com si fos poc.

Vols dir alguna cosa respecte al feminicidi que hi va haver a finals de juliol a Sant Vicenç de Castellet, en nom d'Hora Bruixa?
Estem molt enfadades. Tornarem a sortir a denunciar els feminicidis. El patriarcat no s'acaba, per desgràcia, no s'acaba si no estem unides, si no prenem força, i si no denunciem cadascun dels feminicidis, perquè totes aquestes dones són importants per nosaltres i nosaltres recuperarem la seva memòria fins que calgui, fins que cap més dona es quedi enrere.

Denunciarem cada assetjament verbal, posant en evidència els homes quan tinguin una actitud masclista, quan facin una broma que no toca, des de les petites coses fins a les grans coses, ho seguirem assenyalant i seguirem reivindicant la nostra manera de fer, que és feminista. Les dones són persones, és trist haver-ho de recordar, però és necessari.

DECLARACIONS

Carlota de Sojo

Jo el consell que donaria és que parlem entre les dones de les coses que ens generen malestar i que ens violenten com a dones. Que tinguem un relat comú envers a això, que puguem posar nom a les violències que patim, siguin greus, o no, siguin d'un dia o de deu, és igual. Parlem-ne entre nosaltres, formem-nos en relació a tot això, detectem-les i també denunciem-les públicament per molt subtils que siguin.

Your browser doesn’t support HTML5 audio