[Entrevista] Lydia Giménez-Llort: 'Homes i dones són diferents, però s'ha tendit sempre al model únic de salut'

La doctora Lydia Giménez-Llort, directora de la Unitat de Psicologia Mèdia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre de la International Society for Gender Medicine, alerta de la necessitat de tenir en compte les diferències entre els gèneres en abordar la medicina. En una entrevista a Cugat.cat, ha assegurat que la prevenció i tractament de malalties arrossega un llast històric per haver apostat per un 'model únic' que no inclou les particularitats d'homes i dones. Giménez-Llort ha visitat aquest dimarts Sant Cugat convidada per la Comunitat de Recerca Estratègica en Salut Mental i Cal Temerari.

Escolta-ho

Com es pot fer medicina amb perspectiva de gènere?
Senzillament, obrint la mirada. Sempre s'ha tingut en compte que homes i dones tenen perfils diferents en l'àmbit de la salut, però el tractament que s'ha et ha estat sempre com si fos un model únic. Però cal plantejar-se si aquell perfil en concret encaixa o no.

Homes i dones podem respondre de manera diferent al mateix tractament?
Més que respondre és que la perspectiva de gènere ens il·lustre en que som diferents en com es generen les malalties, quina disposició tenim cap a elles, com ens comportem respecte a elles. I també en com es perceben.

Per exemple, els atacs de cor, on les dones manifesten símptomes diferents als homes. Aquest dilluns vaig estar en una obra de teatre on es va escenificar un atac de cor per part d'una dona i va expressar els símptomes d'un infart d'un home.

Els atacs de cor d'un home són els que tots coneixem, de dolor al braç, però en la dona es confon més aviat amb una crisi d'angoixa. Falten elements distintius que ja s'han anat incorporant com a indicadors que assenyalen que està passant alguna cosa urgent, però el dolor al braç no existeix en les dones, i això té conseqüències molt greus.

Per tant hi ha hagut casos on s'ha confós.
I tant, per això som aquí. Però hi ha altres exemples, com per exemple la osteoporosi. Quan pensem en aquesta malaltia, visualitzem les dones, però en realitat té conseqüències més greus en els homes. Les dones el manifesten d'una manera més clara, perquè hi ha uns components biològics que la fan més predisposada, però quan apareix a l'home també hi ha una fractura de maluc i la morbiditat és molt més greu. En canvi, si preguntes als homes pensen que no la poden patir.

El nostre model únic ha cregut, des del bon fer, que el tractament era extrapolable en l'altre gènere. En aquest sentit, també és especialment important en les persones intersexuals, on els gèneres no estan ben distingits. Però els estàndards ja els hem trencat i ara comencem a mirar a l''altra cara de la lluna'.

Això implica un canvi radical en com s'afronta la medicina?
La majoria dels bons professionals coneixen els pacients i es fa una medicina personalitzada, és el que acostumem a tenir. El metge ens segueix i ens prevé de determinades coses i allà ja no estem parlant de gènere, sinó d'individu. Estem parlant d'aspectes més genèrics, amb dinàmiques de prevenció i d'actuació a tots els perfils, per exemple no es fan campanyes d'osteoporosi per a homes.

Cal per tant fer pedagogia.
És necessari un enfocament multidisciplinar amb molt element pedagògic amb perspectiva. Per això es fa servir aquesta paraula, vol dir que tot i que coneixem què passa, quan ens hi focalitzem cal fer-ho amb una mirada més oberta. També cal treballar en com es fan les investigacions i equilibrar homes i dones als estudis perquè ens interessa saber com respon ella al tractament si fins ara tots els assajos s'han fet en homes. També passa el mateix al revés.

En farmacologia passa el mateix, les proves es fan només en mascles i potser s'hauria d'ajustar la dosi si és femella. Això només es fa en el cas de l'embaràs, no en altres etapes de la vida de la dona.