Mònica Terribas: 'A Cugat.cat podeu explicar infinitament millor que a Catalunya Ràdio el que passa al vostre entorn'

Els mitjans de comunicació, també els locals, reben pressions. És una constatació que la periodista i directora d'El Matí de Catalunya Ràdio', Mònica Terribas, capgira: 'si un mitjà, com ara Cugat.cat, no rep pressions, vol dir que no és referència'. Aprofitant que recentment s'ha instal·lat a Sant Cugat -tot i que ja feia vida a la ciutat-, la comunicadora ha passat per Cugat.cat per comentar l'estat de salut de la comunicació i la relació entre els poders polítics i el periodisme. També ha receptat la seva medicina contra les 'fake news': el temps.

MIRA-HO A CUGAT TV

Escolta-ho

Cada dia, ben d'hora, dius allò de 'Desperta, Catalunya!'. Els titulars han canviat molt durant el temps que fa que presentes 'El Matí de Catalunya Ràdio'. Com ha canviat la manera de transmetre aquesta informació?
La manera no sé si ha canviat. El que sí ha canviat és el clima. El que passa a Catalunya, pel que fa a la relació amb l'Estat espanyol, és d'una complexitat extrema. El conflicte, en l'etapa repressiva en la que estem, fa que el diàleg social que es produeix -a través dels mitjans, de les xarxes socials, de totes les esferes d'expressió- sigui molt més dur que fa sis temporades.

Ara bé, quan vaig començar a 'El Matí de Catalunya Ràdio' ja hi era, aquesta crisi. Quan dirigia TV3 ja vam viure aquest 'in crescendo', sobretot arran de la sentència de l'Estatut. A principis dels 2000, quan vivíem el procés de l'Estatut, ja es teixia aquell descontentament. He pogut veure com evolucionaven els partits independentistes, l'eclosió de Ciutadans (Cs) com a força contrària...

Això ha coincidit amb una crisi de valors democràtics a la Unió Europea (UE), amb el creixement de l'extrema dreta a molts països, el triomf de Donald Trump, Bolsonaro al Brasil... Tot aquest món convuls fa pensar que hi ha una constel·lació diabòlica que fa pensar que l'entesa, el diàleg, la capacitat d'asseure, d'assumir riscos siguin cada dia més complicades.

Tot plegat és un repte, per als periodistes. Però s'accentua des d'un mitjà públic?
És el mateix repte, ja que el periodisme és explicar la realitat amb el temps, espai, fonts i recursos disponibles. Aquí, a Cugat.cat, podeu explicar infinitament millor que a Catalunya Ràdio el que passa al vostre entorn. En sabeu més que ningú! Nosaltres hi ha feina que podem fer millor.

Un mitjà privat que té llibertat per prioritzar allò que li dona més rendiment econòmic pot posar més ous al cistell que li interessa. Els mitjans públics tenim l'obligació i també la devoció d'atendre moltes realitats que potser no reben atenció en un mitjà privat. Per exemple: la vida cultural del país, tot el que passa a nivell de drets socials, iniciatives minoritàries de col·lectius que sovint no sortirien, propostes musicals que no són als circuts de més èxit. Això vol dir que aquest trencaclosques és doble, als públic, perquè també et mesuren per l'audiència, per l'èxit que tens, no només pel servei que fas.

Però ens posen sovint en dubte!
Sempre! Però això és saludable. Forma part de la nostra feina que els mitjans estiguem sota la lupa tant d'aquells que administren els recursos que ens permeten fer la nostra feina com de la societat. I aquesta és també la gràcia, que tinguem la capacitat d'entomar la crítica, que siguem autocrítics i que siguem defensors de la feina que fem. El punt de vista que tenim no col·lisiona en res amb el fet que en un programa hi hagi pluralitat, encara que la teva perspectiva del que està passant pivoti sobre la teva realitat més propera, en aquest cas Catalunya.

Vist el conflicte des de Madrid, quan han començat a ocupar-se del que passava aquí, el 2014, nosaltres ja teníem una mirada amb moltes més referències per al públic que no pas a Atresmedia o Mediaset.

L'última vegada que vam entrevistar-te, el 155 era només una amenaça. Ara ja l'hem passat i ara encara hi ha qui reclama que es repeteixi l'aplicació, com el cas de l'Assemblea d'Extremadura. Això fa patir?
Mira, sempre he estat partidària d'entomar la realitat conforme ve. El 155 és el factor que més ha erosionat la credibilitat Constitució espanyola en el context que vivim. La Constitució es va fer per encaixar les reivindicacions de Catalunya, Euskal Herria i Galícia; es va creure que l'Estat de les autonomies era una bona solució.

El dia que algú va decidir implosionar el 155 per resoldre un problema que consideraven intolerable, la Constitució va quedar erosionado, sobretot a Catalunya i al País Basc.

Passi el que passi els mitjans públics hem de fer la feina com s'ha fet sempre. A Catalunya hem fet una feina extraordinària des del punt de vista de la recerca, de la documentació, de l'atenció a col·lectius minoritaris, de la recerca mèdica -no cal ni que esmenti 'La Marató', ni del 'Club Super 3' o del 'Polònia'. El govern que decideixi tancar els mitjans públics s'enfrontarà a una part importantíssima de descrèdit per part d'una població que té en TV3 i Catalunya Ràdio un servei que pot fer compatible amb altres mitjans privats.

Anticipar problemes és bo quan tens la solució, però patir per un tema que no depèn de tu és una pèrdua de temps.

En els últims anys, sobretot al Congrés dels Diputats, s'ha trencat el bipartidisme...
Jo hi crec molt, que en els parlaments hi hagi el màxim de diversitat possible. Estic orgullosa que a Catalunya hi hagi des de la CUP fins al PP, passant per Cs. És interessant que existeixi aquesta diversitat social, però no m'agrada que hi hagi enfrontament. El Parlament és un lloc per parlar i hi ha grups que s'hi neguen.

Parlem d'una diversitat que es trasllada al consell de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Se suposa que ja hi ha un acord entre Cs, JxCat, ERC i PSC...
És un pacte que es va trencar! Cs, en un moment determinat i per les circumstàncies que viu el país, va considerar que ja no era vigent. Per tant, crec que som a la casella de sortida.

El president del Parlament, Roger Torrent, deia que és molt difícil asssolir consensos per als òrgans col·legiats, com la CCMA. Ara estem en un moment de bloqueig.

I quines garanties dona això a la qualitat dels continguts?
Bé, encara tenim el mateix govern que va entrar fa sis anys. Ells segueixen fent la feina i nosaltres igual. Ells decideixen quins contractes es fan, quins programes segueixen... El consell de la Corporació té tot el poder econòmic i laboral. Els directors dels mitjans, en canvi, tenen un poder més relatiu, en aquest sentit.

Es pot dir que la situació que es viu als mitjans públics és de normalitat, per tant?
Normalitat no n'hi ha mai, a cap mitjà de comunicació; el concepte 'normalitat no existeix, a la vida! Això és una cosa que aprens fent informació i fent anys.

No hi ha normalitat, però, pressions? Totes les del món! Si un mitjà, com ara Cugat.cat, no rep pressions, vol dir que no és referència. Et converteixes en referència quan el teu entorn vol aparèixer al teu mitjà. La nostra feina és administrar aquestes pressions. Quan et truca un sindicat, una sala d'exposicions o un teatre (sovint pensem que la pressió ve només de la part política, però no és així) ho has d'administrar.

En clau política, sempre hi ha el conseller que vol aparèixer, o bé el govern espanyol vol que parlis de la feina que ve a fer a Catalunya, encara que després no posen un peu a cap mitjà català. Aquestes són pressions lògiques. Les que són intolerables, doncs es rebutgen.

Un dels reptes que ens trobem els periodistes és fer front a les 'fake news'. Com va aquesta batalla?
No tenim pressa per dir les coses. Un dels factors que més erosiona el periodisme són les presses, que ens les marquen les xarxes. Cada minut hem de dir el que passa. Els mitjans hauríem de conjurar-nos per dir 'Un moment, no ens precipitem', com deia Ovidi Montllor.

Si t'arriba una informació, encara que el teu competidor la digui, primer s'ha de comprobar. Si no es fa, es pot caure en la desinformació.

Contra les 'fake news', la millor medicina és el temps.

Però no és una lluita assimètrica? El mitjà de comunicació contra el missatge a Whatsapp
Cal que la gent confiï en nosaltres. Jo confio en els metges quan em diuen que prengui una vitamina o quan ve un lampista a casa i em diu que he de canviar un circuit. Parteixo de la base que l'ésser humà viu en societat d'una manera saludable quan estableix relacions de confiança. I espero que la gent confiï en els mitjans. Dediquem la nostra vida a fer periodismes: a validar les informacions, a contrastar, a buscar explicacions més enllà del fet.

Però com els convencem?
Fent la nostra feina. I quan ens equivoquem, admetre que ens hem equivocat. I quan no tenim una informació, dir-ho. I quan algú no concedeix una entrevista, fer-ho saber. Cal ser transparent amb l'audiència i saber que no guanyaràs totes les guerres. Si hi ha qui desconfia de tu, segurament buscarà un mitjà que li digui allò que vol sentir. Això també és saludable perquè vol dir que tenim molts mitjans.

I en tot plegat, què hi podem aportar, els mitjans locals?
Una part importantíssima de la solidesa del projecte comunitari. Tenim un país amb una xarxa de comunicació local vastíssima. Això ens ha donat professionals meravellosos. Els nostres mitjans locals són la força del nostre teixit associatiu i comunitari.

La comunitat de Sant Cugat sap que pot venir a Cugat.cat i que pot participar. Això genera societats crítiques.

Ja per tancar i canviant de tema, la tardor passada vas assistir a un acte de benvinguda als nouvinguts a Sant Cugat. Ara bé, tu ja hi feies molta vida, a la ciutat!
Jo vaig venir a viure-hi amb els meus pares quan vaig començar a estudiar periodisme, quan tenia 18 anys. Després vaig marxar a viure a fora, a fer el doctorat. Més tard vaig tornar i em vaig instal·lar a un pis de la Rambla del Celler amb la meva germana.

Després vaig anar a viure a Bellaterra, per qüestions de disposició de la casa, ja que el meu marit va en cadira de rodes. Ara he tornat a Sant Cugat perquè això permet una gran autonomia tant per al meu marit com per al meu fill.

Ara bé, no he deixat mai de viure, a Sant Cugat! Compro aquí, la majoria de la meva família viu aquí. Tant Sant Cugat com Bellaterra les sento com casa meva... i ara que Bellaterra vol annexionar-se a Sant Cugat, imagina't!