Maria Xinxó: 'He volgut demostrar que el llaç és un símbol transversal que denuncia una injustícia'

La periodista Maria Xinxó presenta aquest dissabte a les dotze del migdia al MUT 'Jo també porto el llaç groc'. A l'obra, Xinxó recull entrevistes a un centenar de persones que porten aquest símbol de suport als polítics i activistes que són a la presó o a l'estranger. Cugat.cat l'ha entrevistat per conèixer millor aquesta obra, editat per Columna.

Escolta-ho

Per què el llaç groc? S'ha convertit en el centre del debat a Catalunya però potser seria bo començar sabent per què aquest símbol.
Va ser casual i espontània. Fa un any, el 17 d'octubre, a l'ANC estaven fent una reunió per preparar la manifestació de la Diagonal, la que recordem com la manifestació de les espelmes. Allà va sorgir la idea de portar alguna cosa, un símbol, que no ens trèiem fins que surtin de la presó per recordar que en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart estan tancats a la presó.

En aquella reunió va sorgir la idea de portar un llaç i, a partir d'aquí, es va decidir que fos groc, com el color de l'Assemblea. Així, sense una campanya de màrqueting, va néixer el llaç groc que un any després seguim portant.

De fet, el llaç groc està associat a altres lluites.
Hi ha moltes coses darrere el llaç groc. Al llarg d'aquests dies m'han dit que és un símbol que es fa servir també pel càncer infantil, per l'endometriosi i altres malalties... Però l'ANC, quan es van decidir pel llaç, van fer una cerca perquè no estigués relacionat amb coses que no encaixés gens amb els valors democràtics.

I es van trobar que hi havia una relació directa amb els presos. Això ve d'una història que es va fer molt popular als anys 70 als Estats Units, de la qual se'n va fer una cançó que va ser un gran 'hit' que es deia 'Lliga un llaç groc al voltant del vell roure', on explica una història real d'un pres que havia de sortir de la presó i li va enviar una carta a la seva estimada on li deia que si volia que seguissin junts després de sortir, lligués un llaç groc al voltant de l'arbre del pati. Si ell el veia, tornaria, si no, passaria de llarg i seguiria.

També es van adonar que durant la guerra de Successió, a l'any 1704, ja es van prohibir els llaços grocs. El virrei borbònic de Catalunya va dir que no volia que els austriacistes portessin més el llaç groc que portaven al barret perquè era una manera de fer propaganda del bàndol contrari i això dividia a les famílies.

Això que divideix famílies és un argument que es manté encara vigent.
És curiós perquè a vegades sembla que ens estiguem mimetitzant amb aquell moment. Es torna a repetir i el que hem vist des de després de l'estiu és odi cap a aquest símbol, gent que li crea urticària i l'arrenca dels llocs.

El llaç s'ha acabat associant a l'independentisme tot i que no anava lligat directament a això. T'has trobat gent que el porta encara que no cregui en la independència?
De fet el llibre vol demostrar això, que és un símbol transversal que el que vol és denunciar una injustícia, que hi ha polítics i líders socials empresonats per les seves idees i per posar urnes. Aquest és l'origen del llaç i hi ha persones, al llibre en surten unes quantes, que es declaren no independentistes i que el porten perquè el que volen és que surtin de la presó.

Fins i tot hi ha persones públiques que el porten i no estan d'acord amb la independència, com l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que no el porta sempre però de tant en tant sí i al balcó de l'ajuntament hi ha un llaç groc.

Al llibre també hi apareixen persones anònimes o que tenen alguna relació amb els presos que no se senten independentistes però creuen que han de portar el llaç groc per denunciar aquesta injustícia.

Què tenen en comú les persones que has entrevistat que les porta a comprometre's públicament?
La democràcia. Defensar aquest símbol que representa la llibertat. I també la dignitat. Si algú a qui no li agrada el llaç groc agafa el llibre i se'l mira veurà que no hi ha cap mena d'odi en ells. No hi ha odi als espanyols o cap a Espanya. Hi ha molta dignitat en aquest llibre i és una de les coses que més m'agrada d'aquest llibre i que crec que agrupa totes les persones que surten en aquest llibre, que no tenen res a veure entre elles.

Entre els entrevistats, n'hi ha que hagin patit agressions o insults per portar el llaç groc?
N'hi ha més d'una que s'ha sentit agredida i n'hi ha una que l'han escopit, la Isabel d'Arenys. Ella es va emocionar quan hi vaig parlar i m'explicava la seva història. Una altra senyora de Reus, de més de 80 anys, la Maria, explica que portava el llaç groc i li van llençar una bandera espanyola i li van cridar 'viva España'. Ella em deia que aquella nit no va poder dormir perquè no entenia què havia fet malament.

També hi ha el Miquel, de Sant Cugat, que el van fer fora d'un local pel fet de portar un llaç groc. Són coses que passen per dur el llaç groc, com a una noia a la qual havien agredit, li havien clavat un cop de puny, per portar-lo. Hi vaig parlar, em va dir que volia sortir al llibre, però la mateixa tarda que havíem quedat, va passar tot el cas de la Tamara Carrasco i els CDR i li va agafar por.

Els familiars dels presos també tenen espai al llibre. Com viuen la solidaritat de la gent?
És molt curiós com de forts estan els familiars i les persones que viuen directament aquesta injustícia, que són les víctimes més directes. La majoria estan molt forts, però hi ha moments de debilitat i de tristor i d'indignació. Ells em diuen que quan veuen un llaç groc, això els dóna una energia per seguir endavant que no em saben explicar.

És un gest per la persona que el fa molt senzill per la persona que ho fa. Portar-lo al bolso, a la solapa, o portar una peça de roba de color groc. Per exemple, la parella de Toni Comín em deia que ell porta cordons grocs i que cada vegada que veu una cosa d'aquest color li donava força per seguir un dia més.

Això és molt gratificant, el pare de l'Oriol Junqueras em deia que hi hauria d'haver encara més groc per tot arreu. A ells els ajuda moltíssim.

Fa un any de l'empresonament. Has detectat un punt de cansament o la gent encara té força?
Jo segueixo veient la gent compromesa, al menys mentre vaig estar fent el llibre i hi havia gent que havia començat en aquell moment a posar-se al llaç. Al principi van pensar que duraria poc, però amb el pas dels mesos pensen que és moment de significar-se.

Per tant, la gent n'està de compromesa, es veu també a les manifestacions. Són coses que demostren que encara hi ha la voluntat de no oblidar.

Després de fer el llibre, la percepció que tenies sobre el llaç groc ha canviat o s'ha reafirmat?
Jo diria que s'ha reafirmat. El que jo tenia en ment abans de fer-lo era veure si hi havia una diversitat de persones que el portava, si no tothom pensava el mateix, si a tothom li havia passat el mateix... Realment s'ha refermat, perquè hi ha casuístiques totalment diferent.

La persona més jove que hi participa és una nena de cinc anys i la més gran en té 94. Hi ha nou dècades de diferència. Els motius de l'Agnès, la nena, són senzills i són clars i, en canvi, la Victòria ha viscut guerres, la fam i que ho ha passat malament, ara veu que en una democràcia hi ha injustícies com aquesta.